Es queixava l’admirat Enric Millo a El matí de Catalunya Ràdio que el govern de Catalunya ha “convertit l’Onze de Setembre en una festa dels que defensen la independència, que no és una bona manera de celebrar una Diada de tots”. En Millo troba que això és “un atac directe contra la convivència”.
Si hom busca “dia nacional” a la Wikipedia hi troba que és “la data de més significació que una nació simbòlicament adopta i per mitjà de la qual promou la unitat de tots els ciutadans”. Per exemple, el 12 d’octubre, Dia de la Hispanitat. No és sorprenent, per tant, que el dia nacional d’un país sigui el dia que els ciutadans aprofitin per treure banderes al carrer, reivindicar orgulls patriòtics o executar danses rituals més o menys ridícules. Això passa als Estats Units (on fan focs artificials i passen pel·lis de Tom Cruise), a Noruega (on treuen nens dansaires al carrer) o a Groenlàndia (on canten vestits de manera tradicional per celebrar l’Ullortuneq o Dia Més Llarg). El que seria molt estrany és que els catalans fossin els únics que aprofitessin la diada nacional per reivindicar l’ús del preservatiu, la cuina de proximitat o la crema solar a la platja, que -hi estic d’acord- no seria cap atac directe a la convivència. És com si jo, ara, em dediqués a plorar perquè, com a súbdita espanyola que encara sóc, em sabés greu sentir-me exclosa de la desfilada militar del 12 d’octubre, dia de la cabra.
Deia Brassens en aquella preciosa cançó que es diu La mala reputació que a la Festa Nacional ell es queda “al llit igual, perquè la música militar mai m’ha aconseguit alçar”. Ja l’entenc. Quan pertanys a una -diguem-ne- pàtria com la d’Enric Millo o Brassens, la diada nacional implica tancs i desfilades i soldats. Quan pertanys a una -diguem-ne- pàtria com la meva, que no té estat, no t’has de quedar al llit durant la diada, perquè tampoc no té exèrcit que desfili. No té res, excepte esperança.
