La negativa de Víktor Ianukóvitx a signar l’Acord d’Associació entre Ucraïna i la Unió Europea a la cimera de Vílnius del mes de novembre passat va ser el detonant de la revolució que va posar fi a la seva corrupta presidència (no hem d’oblidar que segons Transparency International els ucraïnesos perceben el seu país com el més corrupte d’Europa). Però una cosa és que el cop de porta europeu de Ianukóvitx fos el detonant de la revolució i una altra de ben diferent és que el poble ucraïnès sigui clarament partidari de l’ingrés d’Ucraïna a la Unió Europea. Un cop d’ull a les dades disponibles pot ser instructiva en aquest respecte.
El Centre Razumkov és un institut d’estudis que entre moltes altres qüestions investiga des de fa temps l’opinió dels ciutadans ucraïnesos respecte a les relacions d’Ucraïna amb Rússia i amb la Unió Europea. Analitzant les dades d’una enquesta de 2012, el centre va concloure de manera taxativa que “ there is no consensus within the Ukrainian society on the areas of regional integration -citizens unanimously prefer neither accession to the EU nor joining the Customs Union- ” (es refereix a la Unió Duanera liderada per Rússia, de la qual són membres Bielorússia i el Kazakhstan). Una enquesta posterior de 2013 va corroborar la divisió d’opinions: el 46 per cent dels entrevistats van dir que Ucraïna hauria d’entrar a la Unió i el 40 per cent van dir que ho hauria de fer a la Unió Duanera.
Podríem dir que un dels problemes de fons que condiciona aquesta absència de consens és d’ordre cultural. A l’enquesta del 2012 el 77 per cent dels entrevistats van afirmar que “geogràficament” Ucraïna és un país europeu, però a la pregunta de si se sentien europeus (si tenien el sentiment de pertinença a la cultura i la història de la societat europea), només van respondre “sí” o “més aviat sí” el 34 per cent. La suma dels que van respondre “no” o “més aviat no” va atènyer el 60 per cent. Ni tan sols a les regions de l’oest (a l’antiga Galítzia austríaca, suposadament tan europea) els ucraïnesos amb sentiments europeus amb prou feines s’acosten al 50 per cent de la població. No cal dir que a les regions de l’est i del sud el sentiment d’europeïtat obté els índexs més baixos. Al sud, on hi ha Crimea, els “sí” i els “més aviat sí” plegats es van quedar per sota d’una quarta part de la població. I ja que hem esmentat Crimea, vet aquí un parell de dades que en el context actual prenen un significat molt especial: l’any 2011 el 71 per cent dels entrevistats van respondre afirmativament a la pregunta de si veien Ucraïna com la seva pàtria, i només el 24 per cent es van declarar partidaris de la secessió i l’annexió a Rússia.
Per més que la revolució suposadament proeuropea hagi triomfat a Ucraïna, si considerem l’estat de l’opinió pública ucraïnesa es fa difícil veure una sortida al dilema UE-Rússia que no fracturi el país (més enllà de la pèrdua de Crimea, que respon a una dinàmica història molt més complexa, encara que més d’un analista distret hagi reduït la qüestió a les ànsies imperialistes de Vladímir Putin). Una consulta seria la millor eina, però ara mateix el més probable és que no donés una majoria clara a cap de les dues opcions. En absència de referèndums, el mecanisme que es pot utilitzar per a decidir en aquesta matèria són les eleccions que s’han de celebrar igualment el 25 de maig. Però en aquestes eleccions no cal esperar que cap candidat guanyi clarament a totes les regions del país.
Aquests dies molts mitjans han publicat el mapa de les eleccions presidencials de 2012, on es veu clarament el territori Ianukóvitx i el territori Timoixenko. Però un mapa com aquest és el que han produït pràcticament totes les eleccions celebrades a Ucraïna fins ara, incloent-hi la repetició de la segona volta de les presidencials de 2004 forçada per la Revolució Taronja: per més manifestacions que s’haguessin fet a Kíev, Ianukóvitx es va imposar amb claredat a l’est i al sud i es va endur més de 13 milions de vots. Si Ucraïna manté el patró de divisió política que l’ha caracteritzada des de la seva independència, el 25 de maig els votants de l’est i del sud tornaran a votar en un sentit diferent dels de l’oest del país. Aquest seria un bon moment per a rellegir un article del politòleg de la Universitat d’Oakland Paul Kubicek publicat l’any 2000 a la revista Europe-Asia Studies, que avui resulta tan llunyà com profètic: la persistència de les seves divisions internes pot amenaçar “ the stability if not survival of Ukraine ”.
