El discurs de la senyora De Gispert
L'inici del discurs d'obertura del Parlament pronunciat per la seva presidenta ha estat, si més no, una proclama feminista. No jutjaré aquí l'oportunitat del tema al bell mig (o al bell principi) d'un solemne acte institucional del Parlament de la nació sencera, i, per tant, suposadament neutral al sexe i a la persuasió política. Sí que em permetré, però, jutjar l'oportunitat de l'estil de llengua feminista (o suposadament feminista) sobretot d'aquesta part del discurs.
Per començar, la Sra. De Gispert va recordar que fa dos anys es va referir a "la il·lusió i l'emoció que sentia en ser la primera dona presidenta del Parlament de Catalunya". Malament si no ho fos, de dona: ¡n'hauria sigut el primer home presidenta! El cas és que si és presidenta ha de ser dona: un home presidenta (¿de moment?) simplement no caminaria. El que sens dubte ens volia dir la Sra. De Gispert, ara i fa dos anys, és que ha sigut la primera dona president. Sí senyor: així, amb el gènere masculí president, perquè de presidents ho són tots, els homes i les dones, mentre que de presidentes només ho són les dones. I per què? ¿No és aquest el monstre masclista aixecant (un cop més?) el cap? No, respectable senyora i altra família dobletista. El gènere és un fenomen gramatical propi de la llengua, i per tant, ni polític ni discriminatori ni res d'aquesta mena: el llibre té gènere masculí ( el ) i la lliura femení (la ), però cap dels dos té sexe, oi que no? Senzillament, senyores i senyors, el gènere no és sexe, ni viceversa (per marejar la perdiu encara més, els progres antisexistes ara en diuen gènere del sexe: nom, edat, gènere !).
El gènere-gènere és un fenomen gramatical que hi ha en algunes llengües (les romàniques i d'altres), però no en d'altres (des de l'anglès fins al xinès). El sexe (¡ara també gènere , en llavis progres!) és la realitat biològica que tots coneixem mitjançant la qual ens trobem en aquest món. Res a veure amb el gènere. I el gènere, senyores i senyors, com que no és sexe, no té (no pot tenir) res a veure amb el sexisme.
El problema amb els catalans i les catalanes (copiat, per cert, del " los vascos y las vascas " amb què va sortir i sortir aquell senyor d'aquella comunitat) és que fa seriosament malbé la llengua. Perquè l'únic sentit que intuïtivament pot trobar l'oient per a aquesta expressió implica referència de catalans ( vascos , etc.) només a homes: si es referís a tothom (sense especificar sexe) -com sempre s'hi ha referit i continua referint-s'hi fora del dobletisme-, afegir-hi catalanes no tindria sentit, com no en té afegir cireres a fruita ( la fruita i les cireres ), balenes a animals ( els animals i les balenes ), etc., perquè amb la primera paraula ja n'hi ha prou. Seria diferent, i legítim, lligar aquestes paraules amb sobretot o una paraula semblant ( la fruita, sobretot les cireres ; els catalans, sobretot les catalanes ; etc.), però no és això el que fan.
Però aquestes subtileses són potser una mica massa per al col·lectiu dobletista: ni se'n preocupen ni imagino que se'n podrien preocupar, per manca de coneixements potser més que per mala fe. Sí que saben, però, si són parlants de català, que aquests doblets són una moda molt recent, i, per tant, una innovació (una transgressió) del català de sempre.
I el català de sempre aquí té raó, i els dobletistes no en tenen. Primer, perquè hem vist i ja sabíem que el doblet és innecessari, redundant. I segon, perquè, com ja he assenyalat, fa un munt de mal a la llengua: en sentir-lo un cop i un altre, un dia sí i l'altre també, els oients en quedaran contagiats, sense saber-ho i contra la seva voluntat. I un cop interioritzat el doblet per tots o per la majoria, i així instal·lat en la llengua, totes les paraules emparellades en tindran necessitat constant. N'hi ha centenars, potser milers, i totes, totes, s'haurien d'utilitzar amb doblets durant tota la vida: imagineu la despesa de temps i d'energia, completament inútil. Si no us la podeu imaginar, recomano un cop d'ull a la constitució de la República Bolivariana de Veneçuela, on la trobareu institucionalitzada.
Siguem seriosos, senyores i senyors (expressió tradicional, aquesta, que no fa cap mal). Al Cèsar el que pertany al Cèsar, i a Déu el que pertany a Déu. La llengua és llengua, i en la llengua el gènere és gènere: deixeu-los en pau. I dediqueu-vos a la política si és el que us interessa i allò de què sabeu. No us arrisqueu a perdre temps i prestigi en batalles que no hi tenen cap relació, i que -repeteixo- només arruïnen la llengua que proclameu defensar. I per cert: ¿deu ser coincidència que són dos partits amb candidats que van dobletejar els que van perdre més escons el 25-N, i dos que no van fer-ho els que en van guanyar més?
