Opinió 25/10/2014

Un diumenge amb Laura Palmer

i
Sebastià Alzamora
2 min

Fa uns mesos ho va dir la directora de l’ARA Balears, Cristina Ros: el suplement Rar, que avui diumenge trobareu amb aquest diari, és especialment bo. Naturalment que tots els continguts que ofereix l’ARA i l’ARA Balears, exceptuant-ne aquesta columna intrusa, són de primera qualitat. Però el Rar constitueix una excepció digna de ser remarcada. La seva estructura arborescent, que l’aproxima a una versió coetània d’un sermó jesuïta (i més, en diumenge), la seva impecable factura visual i l’heterogeneïtat dels seus referents, que demostren una curiositat intel·lectual més que estimulant, són luxes que ens podem permetre només perquè gent com Ricardo Feriche, Carles Capdevila o l’esmentada Cristina Ros els fan possibles.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Vostès diran que aquest és un article d’autobombo i de fer la pilota als jefes, i segurament tindran raó, perquè vostès, lectors amables, sempre tenen la raó. És més, en el meu cas particular no acostumo a tenir-la mai, però què hi farem.

Però aquest diumenge he volgut cridar l’atenció sobre el Rar perquè el protagonitza la dona de la nostra vida, que no és altra que Laura Palmer. Un personatge que no tan sols és de ficció, sinó que sempre l’hem conegut mort: el seu cadàver era el MacGuffin entorn del qual es desenvolupava tota la densitat dramàtica i còmica de Twin Peaks, que encara avui continua essent una de les millors sèries de televisió mai vistes. Els seus responsables varen ser David Lynch i Mark Frost. Kyle MacLahan encarnava l’inoblidable agent de l’FBI Dale Cooper, i l’actriu Sheryl Lee donava mort a la preciosa i plorada Laura Palmer, assassinada als divuit anys en un estrany poblet de muntanya.

Quan vàrem conèixer Laura Palmer ja era morta, però a pesar d’això (o precisament per això) tots ens vàrem enamorar immediatament d’ella, i és un amor que encara avui, vint-i-cinc anys més tard, no tan sols no ha sucumbit sinó que té cada dia més força. Laura Palmer i el seu lacai involuntari, l’agent Cooper, ens van fer aprendre nocions , quan tot just teníem divuit anys, que ja mai més no havíem d’oblidar sobre la mort, la bellesa, el misteri, l’horror o la passió amorosa. El final de la sèrie inicialment previst per David Lynch i Mark Frost deixava l’agent Cooper estès a terra, després d’haver rebut un parell de trets. És a dir, la història començava amb un mort i acabava amb un altre. Després, l’èxit i la pressió popular varen obligar a la realització d’una segona temporada, i d’un film ( Fire walk with me ) que ja no varen tenir la força ni el talent que desprenien els capítols de la primera temporada. Però ens havíem enamorat per sempre de Laura Palmer, i sabíem que mai no deixaríem d’estimar-la. Avui, gràcies al Rar, torna a fer-se present entre nosaltres. Dins la seva bossa de plàstic, que conserva intacta, després de tants d’anys, la seva bellesa immarcescible. Els mites, al cap i a la fi, serveixen per explicar-nos a nosaltres mateixos d’on venim i cap a on anem. A Twin Peaks, amb una mica de sort.

stats