Quan Jean-Claude Piris era requerit pels líders de la UE, durant una sessió del Consell Europeu, a expressar la seva opinió o donar un consell, les seves paraules, suaus de to i convincents en la substància, eren seguides amb la màxima atenció de tots els caps d'estat i de govern. Fins fa un any jurisconsult del Consell de la UE i màxim responsable que les idees polítiques es transformessin en els textos legals adequats, Piris tenia el respecte de tots. Feia una feina bàsica, si tenim en compte que la UE es fonamenta en una unió de dret, en els tractats.
Des de la distància de la jubilació, ha tornat a parlar. Una vegada més, el que ha dit a través d' un article al Financial Times ha estat seguit amb enorme interès. El silenci habitual a la sala quan parlava avui té forma de gran enrenou entre els insiders de més alt nivell de les institucions europees, pel contingut profund. El Tractat de Lisboa ha fracassat. La UE no funciona i només hi ha una alternativa: dividir-la per salvar-la.
La idea d'una UE a dues velocitats no és original. Els nuclis de poder franco-alemanys en van anar plens als 90 durant les discussions sobre el Tractat de Maastricht. Es van repetir deu anys després, mentre s'arreglava l'embolic de la Constitució europea i es re-redactava el Tractat de Lisboa.
Per què ara la mateixa idea causa tant rebombori? Com a mínim, per cinc raons. Primer, qui ho diu no és un polític, sinó un altíssim funcionari responsable durant anys d'assegurar el funcionament juridicopolític d'una de les institucions fonamentals de la UE, de prestigi reconegut i fidelitat provada. Segona, la greu crisi econòmica i financera posa més cruament en relleu la disfuncionalitat del sistema de presa de decisions a 27. Lent i complicat. Tercera, els països de l'euro requereixen un grau d'integració molt més profund perquè les mesures adoptades tinguin impacte a l'hora de sortir de l'espiral negativa actual. Molt més ara quan Itàlia, encara la quarta economia d'Europa i la novena del món, acaba d'entrar a la sala de cures intensives. Quarta, els ciutadans se senten marginats del procés de presa de decisions i aquesta distància creixent fereix de mort la veritable idea d'Europa: una combinació política i pràctica de mesures complexes i importants dosis de solidaritat, per aprofundir en el progrés i l'estabilitat i construir un futur compartit. La percepció més instal·lada és que la legitimitat democràtica de la UE es debilita per moments. Cinquena, les transformacions del món són tan profundes i ràpides que no s'arriba a compassar l'impacte de les mesures que es prenen amb els canvis constants arreu.
El vestit, d'una sola talla que serveixi per a tothom, malgrat l'heterogeneïtat dels participants, s'està estripant per les costures i per tot arreu, constata Piris. Si s'ha de refer per arreglar-lo, la batalla que es lliurarà serà infernal. Mentre que per uns serà imprescindible retornar competències cap a les capitals, un clar procés de devolució, per d'altres més integració i més poders compartits són l'única alternativa.
En aquest moment, el senyal separador més clar dins de la UE és la moneda única, tot i que hi ha moltes polítiques, com ara la de seguretat i defensa o la llibertat de circulació, de les quals no participen tots els estats membres. Però, per prendre la més evident, estar dins o fora de l'euro té unes implicacions i exigències diferents. Acaba de tenir lloc un procés d'institucionalització suau de l'Eurogrup. Les reunions a 17 són cada vegada més nombroses, a tots els nivells. S'ha decidit un president permanent per quan es reuneixen els caps d'estat i de govern i en l'última cimera d'octubre es van refinar els mecanismes que comuniquen i lliguen els diferents nivells, com ara l'Eurogrup d'experts, alts funcionaris, ministres i líders màxims. Cada pas d'aquest tipus es pren només després de fortes tensions amb els països que estan fora de l'euro, ja sigui els que no tenen intenció d'adherir-s'hi, o bé els que volen, quan sigui possible, participar de la moneda única.
La idea que "si dividim la UE, la salvem" és sens dubte molt atractiva, en especial en l'actual moment de confusió internacional i a Europa. I les opinions públiques estan cada vegada més desconcertades per l'aparent manca de presa de decisions que millorin la vida quotidiana, que contrasta amb les corredisses per estrènyer més encara el cinturó.
D'entrada, sembla obvi que un grup d'avantguarda, més petit, seria més fàcil d'integrar i gestionar. Malauradament, aquest atractiu no fa ni de bon tros la unanimitat. Però una vegada s'ha posat de nou sobre la taula, i de la mà d'un coneixedor de categoria, segur que en tornarem a parlar.
