Publicitat
Publicitat

Les dues escultures

Afinals de la primavera del 1968 va arribar al nostre poble guipuscoà la notícia d'un fet que va passar a menys de quatre quilòmetres de distància, a la zona del pont d'Aduna. Una persona havia resultat morta d'un tret de pistola. Es van formar grups al carrer, i van sortir en les discussions tots els actes violents que s'havien produït a la regió, sobretot durant la guerra: però ningú va saber tankera hartu , trobar l'explicació del fet.

Part de la resposta va arribar unes hores més tard, quan un centenar de guàrdies civils van aparèixer al poble i van començar a patrullar per les muntanyes. Una emissora de ràdio va confirmar el succés i va difondre la identitat de la persona assassinada. Es tractava d'un guàrdia civil de l'Agrupació de Trànsit, José Ángel Pardines Arcay, de 25 anys. Gairebé de seguida, va arribar la segona notícia: el jove que li havia disparat, Javier Echevarrieta Ortiz (àlies Txabi ), havia mort després d'un intercanvi de trets, també molt a prop, a Bentaundi, a la sortida de Tolosa.

Van sorgir rumors. Un deia que el company d'Echevarrieta, Iñaki Sarasketa, havia estat atrapat i afusellat a Régil, un altre poble veí. Un altre rumor, en el mateix sentit, corregia el fet: uns guàrdies el volien afusellar però el capità que tenia el comandament ho va impedir apel·lant a les creences cristianes. El capellà del nostre poble va recollir la segona versió el diumenge següent, durant la missa: "El capità va actuar com volia Jesús, que sempre ens parla del perdó. «Ull per ull, dent per dent», diu la llei del talió, però no és aquesta la norma que hem de seguir nosaltres". Aleshores -després del tercer rumor que parlava del maquis- ja havia sorgit el nom que, des d'aquell moment, tothom associa amb el País Basc: ETA. No va arribar entre xiuxiuejos ni mitges paraules sinó com una firma en un pamflet en què es qualificava Echevarrieta de "víctima de la repressió feixista".

Tres mesos després vaig anar a estudiar a Sarriko, la Facultat de Ciències Econòmiques de Bilbao. Malgrat que Echevarrieta havia estat un dels seus estudiants destacats, amb prou feines es veien cartells amb la seva cara. N'hi havia molts que feien referència a poetes comunistes com Miguel Hernández (" Juventud que no se atreve ni florece ni reluce, ni es sangre ni es juventud...

") o, més en general, a la ideologia dels anomenats "xinesos".

Però, fora de la universitat, allò era una altra cosa. Als mateixos llocs de Guipúscoa o de Biscaia on un any abans la gent es preguntava què seria ETA, els joves aprofitaven qualsevol ambient o circumstància per entonar la cançó de Mikel Laboa: " Egun da Santi Mamiña, benetun egun samiña...

" "Dia de sant Mamés, dia veritablement amarg, que l'alt cel guardi la meva ànima per molt temps". Però no es cantava exactament així, tal com havia sortit de la ploma del poeta Gabriel Aresti. El dia continuava sent el d'aquell sant Mamés que havia nascut a la presó, però el que l'alt cel havia de guardar era l'ànima de Txabi, Etxebarrietaren arima .

Ernst Gombrich va escriure que "la facultat de crear mites és latent en tots nosaltres, i només espera que la despertin". Així va passar amb la figura de Txabi. Després de dues dècades de repressió franquista, molts bascos van veure en ell un màrtir, el Che Guevara basc. Hi va haver més cançons, hi va haver poemes, flors a la seva tomba, homenatges. Mentrestant, ningú en aquell ambient semblava que s'enrecordés de José Ángel Pardines Arcay, un xaval que -com es va saber després pel testimoni d'Iñaki Sarasketa- havia sigut mort i rematat per Echevarrieta a traïció. Ni tan sols era vist com a símbol de l'opressió franquista, perquè aquest paper va correspondre immediatament a Melitón Manzanas, el torturador.

Jorge Oteiza, ja aleshores un escultor famós, va ser l'únic que va trencar aquell silenci. Sense menystenir el mite -mai va deixar de tenir un retrat d'Echevarrieta al seu estudi-, va declarar que la seva intenció era fer dues escultures, dues creus. La primera es col·locaria a Bentaundi, la segona, al pont d'Aduna. Una per al militant; l'altra, per al guàrdia civil. Dit... I fet a mitges. Es va col·locar la primera, i continua allà, gairebé impossible de veure, al damunt d'un vell mur; però la segona no es va dur a terme. Hi ha altres escultures a l'entorn del pont d'Aduna, però cap està dedicada a Pardines.

Ara que la història que va començar amb ells s'està a punt d'acabar, i a tot arreu es parla del relat que s'hauria de fer del que va passar, potser s'hauria de mirar cap al pont d'Aduna i Bentaundi: restaurar l'escultura dedicada a Echevarrieta, símbol d'una rebel·lió desesperada contra el domini feixista, i crear i col·locar al mateix temps la creu dedicada a Pardines, símbol del patiment causat per aquella rebel·lia.

Seria el punt final, el tancament d'un cercle; el senyal que vivim en uns altres temps i que aquella va ser "una altra història".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT