La veritat és que aquest estiu no hi ha hagut àpat amb familiars o amics en què no sortís el cas Pujol. Ja sigui perquè hem estat de vacances, perquè la notícia ens ha deixat estupefactes o perquè vam començar l’estiu augurant una tardor encara més calenta del previst, però en tot cas no crec que mai abans hagués estat tan present.
Miraré de fer-ne una breu anàlisi -sí, ja ho sé, una més-, en aquest cas des de l’òptica de la meva professió. La criminologia s’ocupa de moltes coses, entre les quals el delicte, però també de la seva prevenció o de les característiques dels infractors. M’interessa destacar que, entre els estudis de les causes de la delinqüència, hi ha la denominada teoria del delicte com a elecció racional (Wilson i Herrnstein, 1998). Aquests autors interpreten l’acció delictiva no pas com una reacció davant de determinats problemes personals o com a conseqüència de les influències socials o de l’aprenentatge d’hàbits delictius, sinó com el resultat d’una elecció enraonada.
Aquesta teoria, que ja va ser utilitzada per l’escola clàssica, també està descrita en altres disciplines com la filosofia, la psicologia o fins i tot l’economia. La podem resumir en la idea que el comportament de la persona està lligat a la valoració que fa de les conseqüències. És a dir, sobretot el que defensa és que algú pot decidir racionalment portar a terme una conducta legal o il·legal tan sols en funció de les recompenses o càstigs d’un comportament o un altre. Per tant, si les possibles contrapartides lligades a un cert comportament delictiu (siguin materials, afectives, de satisfacció o de protecció de l’àmbit familiar) són molt superiors a les del comportament respectuós amb la norma, les primeres són determinants per a la seva elecció.
De manera que he estat pensant -sense tenir a l’abast més informació que la que el mateix president va reconèixer en el seu escrit de finals de juliol- si la suposada opció que va prendre Jordi Pujol fa 34 anys i la posterior decisió de fer-la pública en un moment determinat no tenien alguna cosa a veure amb el que denominem una acció preferible. En el primer cas, l’opció vinculada a la il·legalitat es mostrava més avantatjosa respecte de la conducta respectuosa amb la norma. Per contra, la confessió pública d’un fet ocorregut ja fa tants anys seria atribuïble a una nova valoració de la relació guanys-pèrdues, si bé en aquest cas no són econòmiques sinó que estan vinculades a la protecció de la família. En tots dos casos sembla que entra en contradicció amb la seva figura pública i, en conseqüència, amb aquest plus d’exemplaritat i fidelitat a les idees que sempre va defensar, amb un aparent abandonament de la cura de la família que l’hauria forçat a escollir l’opció censurada.
En un magnífic article d’Albert Sáez (“Cas Pujol, i com va començar tot?”, 18/08/2014), el periodista fa una anàlisi dels fets i en destaca com a causa principal alguns usos i costums de l’època franquista que van sobreviure amb el govern d’UCD i que van ser tolerats, si no assumits, pels nous partits de tradició democràtica; també els catalans. Però quan va arribar la crisi, diu, “es va emportar l’aigua dels diners fàcils i va aparèixer el fang de la corrupció”, en versió directa per als polítics i en diferit -com en el cas de les esposes- per als empresaris.
Tot plegat m’ha fet venir de sobte a la memòria una cosa que en el seu dia em va fer pensar. Quan va caure el Mur de Berlín i es va produir la reunificació alemanya, els funcionaris de l’antiga RDA van patir especialment la seva destitució i l’ocupació de les seves places per part de funcionaris de tradició democràtica, és a dir, de l’Alemanya Occidental. No només es van destituir militars, policies, jutges, fiscals i alts càrrecs de l’estat, sinó que també mestres i professors d’universitat van veure com les seves places eren majoritàriament ocupades per persones de la Westdeutschland, en alguns casos molt injustament. Encara avui, segons informava Der Spiegel fa poc, hi ha moltes més places lliures per a mestres als nous estats (els cinc provinents de l’Est) que en els tradicionals. I sembla que aquest any per primera vegada podran accedir a una titularitat tots els mestres més joves de quaranta anys, fet que permetrà allunyar-se definitivament del llast del passat.
El nostre cas va ser justament el contrari: no es va voler trencar amb el passat, i la qüestió de la funció pública n’és un exemple més. Parlem especialment dels alts funcionaris de l’Estat (advocats de l’estat, jutges, fiscals...) que no van ser destituïts amb la Transició llevat de situacions excepcionals. És cert que no eren cossos gaire nombrosos, però sí elitistes, i si bé d’entrada semblava que serien substituïts pel ràpid creixement de les administracions locals i autonòmiques, el cert és que també en aquest cas va quedar intacta la vertebració de l’Estat.
Però això sens dubte no ho explica tot, i finalment no podem atribuir determinades decisions a un context històric, religiós o familiar. Aquest context ens pot condicionar, evidentment, però les responsabilitats sempre són individuals. La qüestió és quines han sigut, de veritat, les autèntiques raons de l’ elecció racional de Pujol.
