1 . URNES. El debat entre els presidents Artur Mas i Felipe González a Salvados va fer palesa l'enorme dificultat de trobar una sortida negociada a les aspiracions sobiranistes catalanes. Dialogar no és només parlar. Dues persones es poden passar hores parlant sense que en cap moment arribin a dialogar, per molt bona voluntat que hi hagi per les dues parts. I el debat Mas-González va anar per aquest camí, que no porta enlloc més que a l'evidència de la impossibilitat d'entesa. Dialogar és un raonar compartit (a mi m'agrada molt el verb català enraonar ). Requereix un protocol de comunicació que faci que les paraules tinguin un sentit comprensible per a les dues parts. I que cadascú estigui disposat a escoltar i reconèixer l'argument de l'altre. Si no es així és impossible crear l'espai necessari per poder generar una negociació. Victòria Camps, a propòsit de John Rawls, deia que ser raonable és una virtut cívica. Però per ser raonable cal que les paraules tracin un espai de convergència. Artur Mas diu: consultem els catalans i quan sapiguem què és el que volen negociem i busquem un acord. Felipe González respon: no, la llei no ho permet, negociem, establim un acord dintre del marc constitucional, i després consultem els catalans. ¿Com, des d'aquestes posicions, es pot construir un espai per poder fer divisible el problema? ¿O assumim que el problema és indivisible i només es pot dirimir votant? Però aquest és el punt del qual PP i PSOE no volen sentir parlar. El debat Mas-González pot quedar com la icona de la impossibilitat de la sortida negociada. Però si tothom vol una solució pacífica, s'haurà d'acabar acceptant que, tard o d'hora, d'una manera o altra, aquesta solució la donaran les urnes. Si no hi ha referèndum o consulta hi haurà autonòmiques, i municipals i més tard generals, fins a decantar les coses. ¿No hauria estat millor començar per aquí: votant? El que sé segur és que si algú vol fer drecera, per la via autoritària acabarà perdent. Europa li pararà els peus.
Tanmateix, el context del debat conté algun senyal a tenir present. Primer, el reconeixement del problema. És una qüestió d'estat, diu González, no és un tema menor, ni una bogeria d'il·luminats, com diu el PP. I l'audiència ho confirma: la quarta televisió generalista espanyola durant una estona va ser la primera. Segon, el marc que va acollir el debat: un programa crític, poc convencional i -per dir-ho tòpicament- de tics alternatius ha acollit un debat que els més institucionals no han gosat fer. Deixa en evidència altres mitjans. I és un reconeixement de la dimensió de moviment social que té tot plegat. La ciutadania empeny, no és només un joc d'elits.
2 . PSICOANÀLISI. Caldria molta teràpia per entendre la pulsió que porta l'esquerra italiana a ressuscitar Berlusconi cada cop que està a les acaballes. Mateo Renzi, de la nissaga dels reformadors de l'esquerra que s'emmirallen en la dreta, era la gran esperança d'un partit al qual fa anys que li cauen les parpelles d'avorriment burocràtic. Ha entrat a galop, com a bon florentí, però de seguida que ha pogut ha fet l'espantada. Com un D'Alema qualsevol, el renovador ha corregut a pactar amb Berlusconi. Els seus aduladors parlen de Maquiavel i diuen que és el cop definitiu a un home acabat. Em pregunto: ¿és que l'esquerra italiana és ja incapaç de viure sense Berlusconi? A falta de projecte, ¿contra Berlusconi es viu millor? El partit democràtic segueix tan ensopit com el trist Bersani del seu darrer fracàs.
