Publicitat
Publicitat

Un esperit comú

Els Estats Units ja no tenen interès per Europa en ella mateixa. I això no és pas una mala notícia: vol dir que Europa està unida, en pau i llibertat.

Però deixar de rebre l'atenció dels nord-americans sempre comporta certa dosi de desassossec, com ha quedat ben clar en l'última reunió del Council for the United States and Italy, l'associació bilateral i privada, sense lligams amb cap patit polític i sense ànim de lucre, que des de la seva fundació l'any 1983 treballa per promoure i desenvolupar les relacions entre Itàlia i els Estats Units. La pregunta ara és aquesta: ¿es pot trobar una institució o un nou objectiu comú capaç de donar més empenta a les relacions transatlàntiques?

No ho crec. Venècia ens ensenya que la història es mou. En aquest indret, on ara els badocs contemplen la façana rogenca dels edificis, es prenien abans grans decisions que afectaven països allunyats. Després dels doges va arribar la dolce vita . Després de l'art de governar, l'estil, "l'escolament d'un dolor més profund" de Flaubert.

Les relacions transatlàntiques estan bé. En les mans prudents de l'administració Obama s'han recobrat dels cops continus que van patir amb Bush. No estan fetes malbé. Funcionen. En la mesura que els Estats Units s'interessen per Europa, els interessa el que poden fer conjuntament a la resta del món. És una qüestió de prioritats. Cal repartir els recursos. Un mal repartiment ens posa en dues guerres alhora, l'Afganistan i l'Iraq, i en un daltabaix financer a l'interior. Ara Amèrica mira cap a les potències emergents, cap a les acaballes de les seves guerres i cap als indrets que afecten la seguretat nacional, com en un temps era el cas de les planures de Prússia. Europa travessa una fase delicada, la de la seva integració. La bicicleta europea sempre ha estat insostenible sense un moviment cap endavant. I ara no n'hi ha.

Helmut Kohl, l'antic canceller alemany, va dir una cosa sorprenent el mes passat. En un discurs a l'Acadèmia Americana de Berlín va dir: "El futur d'Alemanya és amb els seus veïns, els nostres socis a la UE. Farem costat al poble grec. És el més important". Era sorprenent perquè la cancellera alemanya, Angela Merkel, no fa un discurs tan fort sobre el lideratge alemany a la UE. Ella comprova cap on bufa el vent. I constata que els alemanys estan farts del fet que els altres s'aprofitin de la seva empenta. Una clara majoria dels alemanys pensa que els grecs no haurien de rebre ajut, sinó el que mereixen per la seva disbauxa. Europa, que abans era l'ancoratge d'Alemanya, ara n'ha esdevingut la rèmora. Merkel ho sosté arrufant el nas. Si conjuguem la tendència alemanya a mirar-se el melic amb el fet que el president dels EUA no està centrat en Europa, sinó que té més tirada pel Pacífic, comprendrem per què les relacions transatlàntiques han perdut la seva substància emocional.

Encara hi ha feina a fer. Potser Europa pot ajudar els EUA a prendre l'opció correcta a l'Afganistan i els EUA poden tornar el favor al nord d'Àfrica. Una sortida de tropes de l'Afganistan és a punt de començar. La pregunta és: en quin nombre? El secretari de Defensa, Robert Gates, defensa un procés de sortida cautelós que mantingui una màxima capacitat de combat. D'altres, en el si de l'administració, aposten per una sortida ràpida.

Els europeus estan de la banda del sector expeditiu. Tenen raó. Ossama bin Laden és mort. En cap sentit convencional de l'expressió, no és possible guanyar una guerra demolidora de deu anys i a l'Afganistan ja no hi deu haver més de cent membres operatius d'Al-Qaida. Ha arribat l'hora de passar de considerar el problema com una lluita contra la insurgència a enfocar-lo com una lluita antiterrorista, cosa que suposaria desviar una quantitat finita de recursos i la necessitat de tenir contactes amb els talibans per establir una estratègia de sortida.

Si no hi ha una retirada de forces prou significativa per atraure l'atenció del president de l'Afganistan, Hamid Karzai, ell no se sentirà obligat a fer el que calgui perquè les seves pròpies forces militars i policials estiguin en disposició d'assumir el paper que els correspon.

També se li hauria de fer veure la necessitat d'un pacte de defensa amb les potències occidentals. Com ha escrit l'antic secretari de defensa britànic Malcolm Rifkind, d'aquesta manera "l'OTAN, amb l'ús de l'aviació i de forces especials, hauria de poder, després del 2015, atacar contra qualsevol base terrorista o actuar contra les activitats terroristes en qualsevol de les parts del país no controlades per Kabul".

Per la seva banda, els EUA poden ajudar Europa a garantir que al voltant de la Conca Mediterrània no s'hi instaurin societats inacceptables. L'interès d'Europa en la Primavera Àrab és aclaparador. El despotisme de la policia i el fracàs econòmic han alimentat la inestabilitat, l'extremisme i una riuada d'emigració cap al Nord a tot el nord d'Àfrica. La resposta d'Europa ha estat plena de dubtes.

Hi ha tres prioritats. Primera, posar fi en breu a la guerra de Líbia amb la sortida de Muammar al-Gaddafi. Segona, garantir un canvi democràtic i la igualtat d'oportunitats en aquestes joves societats: cal que Europa ajudi a crear un banc d'inversions regional semblant al que va ajudar a complir la promesa de l'última Primavera, la del 1989. I tercera, no oblidar el missatge de la Primavera Àrab: "És Egipte, estúpid". Egipte és el punt de pivot. Crec que en aquests moments Egipte és més important per als EUA que l'Afganistan. L'èxit de la seva transició democràtica seria el millor antídot per a les frustracions que van conduir a l'11-S.

Que Egipte surti amb èxit del despotisme és tan important i tan delicat com ho va ser, vint anys enrere, la unificació alemanya.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT