Tradicionalment l’esquerra ha estat associada al progrés i al canvi social. Deia Michel Walzer que ser d’esquerres és “caminar, seguir sempre caminant”, però “amb una mirada posada en el que és possible, més enllà del que és possible en aquest moment”. L’esquerra no es pot resignar a la idea que no hi ha alternativa, que, com diu Hans Magnus Enzensberger, “és una injúria a la raó: no és un argument, és una capitulació”. Per això desconcerta veure l’esquerra socialdemòcrata convertida en valedora de l’ statu quo.
A Catalunya, ¿qui representa avui millor que ningú la defensa del règim democràtic sorgit de la Transició i, per tant, de l’estat autonòmic? El PSC. Tots els altres s’han mogut. El PP s’ha radicalitzat cap a la recentralització i la restauració conservadora, CiU ha deixat les aigües plàcides i brutes del nacionalisme conservador per endinsar-se en el procés sobiranista. Però el PSC s’ha quedat aturat, reclamant la gestió del dia a dia i fent bandera de l’apel·lació al diàleg, malgrat que no es donen els protocols de comunicació elementals perquè parlant la gent pugui entendre’s. El PSC ha assumit fins a tal punt el rol de garant de l’ordre que s’ofereix a CiU per reprendre el vell equilibri de la sociovergència, que va donar l’estabilitat al pujolisme, per la via d’una distribució de poder beneficiosa per a les dues parts. Però el PSC no pot oblidar que el gran salt de l’independentisme va començar precisament com a reacció contra l’ordre sociovergent.
Hi ha dos vectors de canvi en curs: un qüestiona l’estructura territorial, i l’altre la promiscuïtat entre política i diner i la impotència de la política democràtica davant del poder financer. En tots dos conflictes la socialdemocràcia està del costat de l’ordre existent. ¿Realment creuen que aquest és el millor dels mons possibles? No és un problema específic de la socialdemocràcia catalana o espanyola. La socialdemocràcia europea, descol·locada pel pas del capitalisme industrial (el seu món propi) al capitalisme financer, declina lentament, condemnada a un rol subsidiari de la dreta, incapaç de construir una alternativa.
