BERLANGA. Les celebracions del Dia de la Constitució a Catalunya generen quadres escènics d’un to lleugerament berlanguià, amb senyores enjoiades, autoritats militars, empresaris de cognom Ganduxer i de raó social Bonanova (que ben trobat!), una delegada del govern central que, com diu Andreu Barnils, té pinta de burbuja Freixenet retirada, i algun personatge friqui com els que surten a la retransmissió del sorteig de la grossa de Nadal. Ja fa anys que quan l’Estat intenta fer-se present a casa nostra només aconsegueix reunir unes forces vives que, de fet, no fan honor ni al substantiu ni a l’adjectiu; tant és així que quan el president Rajoy es digna venir de visita cap a aquests verals, cobreix l’expedient a velocitat supersònica, envoltant-se només dels fidels del seu partit, en un hotelàs de cinc estrelles. I fa discursos de milhomes, pensats perquè l’escoltin a Madrid, que és on el PP es juga les garrofes.
SOCIETAT CIVIL. Quan les estelades van començar a monopolitzar el paisatge i les balconades, l’unionisme va passar de la consternació a l’autoanomenada majoria silenciosa. Finalment, però, el govern espanyol va decidir que havia de fer-se un lloc en el debat català, seguint la tècnica dels detectius Dupond i Dupont d’en Tintín, és a dir, mimetitzant-se amb el folklore local. Per tant, va decidir posar la Sánchez-Camacho a segona fila i copiar el model de l’ANC. I va crear una assemblea de butxaca, de nom irresistiblement catalanesc -Societat Civil Catalana-. I la va embetumar amb els valors ancestrals del país, és a dir, la cosa transversal, cívica, assenyada, per damunt de les sigles, etc. I amb un senyor de cognom català al capdavant, per si de cas; i amb una volguda elusió dels mots Espanya i espanyol. L’invent funciona fins que els oradors perden l’oremus i comencen les apel·lacions a l’imperi de la llei i al perill de “trencar la convivència”, que és una manera soft de recordar que, si no votem el que ells volen, apareixen els fiscals i la UDEF i el CNI i s’acaba la tonteria.
SOCIALISME. Que en les trobades d’aquestes forces no del tot vives hi hagi la plana major del PSC ja no sorprèn ni escandalitza ningú. Ara que el trencament de l’espai socialista s’ha consumat, i que els hereus de Maragall campen per lliure, ni Iceta ni Navarro no han de demanar perdó per fer front comú amb l’espanyolisme més recalcitrant. Cal dir que en els actes de SCC els reben sempre amb tots els honors, perquè entre tant de fill de l’antic règim uns veterans antifranquistes són trofeus molt preuats. És cert que dijous els socialistes es van haver d’empassar algun gripau, com ara que xiulessin l’expresident Montilla o que Victoria Camps fos literalment esbroncada quan va demanar respecte pel català a Madrid. Però tot això és una minúcia si es té en compte que, just el mateix dia, Mariano Rajoy es va ventilar -en un plis-plas- la proposta d’estudi de la reforma constitucional del PSOE. Quina va ser la resposta del PSC davant d’un desaire tan manifest? Doncs desitjar llarga vida al text del 1978 i fer-se una foto amb l’Alícia Sánchez-Camacho. Una imatge decadent però -pel que es veu- necessària, perquè el PSC d’avui dia no pot menysprear cap foto, encara que sigui amb el Petit Nicolás. Tanmateix, les coses han canviat molt. Per a bona part del socialisme català, aquesta estampa de rialletes forçades, a diferència del brindis de fa un any de Pere Navarro, ja no genera estupor. Només un petit deix de malenconia.
