GUANYEM. Ada Colau ha trencat motlles al capdavant de la PAH, i ara la seva aposta per la política institucional ha de ser ben rebuda, es miri com es miri, perquè implica la voluntat d’intervenir en la cosa pública, amb tot el que això comporta-responsabilitat, contradiccions, equilibris- en un moment en què la gent, a més de nous objectius, demana també noves eines i nous usos. Molts ciutadans votaran propostes com la d’Ada Colau per posar la por al cos dels partits convencionals, que han arribat a creure que el poder polític els pertany de forma rotatòria, però perpètua. Només des d’aquesta convicció d’impunitat s’explica la increïble extensió de les pràctiques corruptes. Aquest és l’actiu principal de totes les formacions de nou encuny. (Paradoxalment això també val per a Ciutadans, i fins i tot per a ERC, que, sent un partit dels de tota la vida, encarna les ànsies regeneradores de l’independentisme.) La novetat i la frescor dels grups d’esquerra alternativa, les seves exigències de control democràtic del poder, pesen més que el seu programa ideològic, i això de moment els afavoreix; la plataforma Guanyem pot fer un bon resultat a les municipals, però està per veure si les seves propostes més agosarades (com les de Podem, o les de la CUP) es poden aplicar en una ciutat com Barcelona, on la majoria de la gent és d’esquerres, però de boquilla.
PRÒLEG. Ada Colau ha dit que es planteja votar el doble sí a la consulta, tot i que no ha estat “mai independentista”. Aquesta afirmació té un valor enorme, perquè indica fins a quin punt la construcció d’un nou estat a Catalunya ha deixat de ser només el somni humit dels patriotes militants per esdevenir un objectiu comunitari, d’una comunitat nacional madura que vol tenir eines per superar la situació actual i fer de Catalunya una societat millor i més lliure. Molta gent vol viure aquesta primavera catalana amb l’esperança que sigui el pròleg d’una primavera espanyola, i que tots plegats ens retrobem, cadascú des de la seva sobirania, en un marc europeu renovat, desinfectat i llest per afrontar les metes socials més ambicioses. I això és legítim, però tots hem de tenir clar -des de l’ANC fins a Guanyem- que a un futur estat català no se li pot demanar que ho resolgui tot, ni que ho resolgui en dia. No se li pot demanar d’entrada que nacionalitzi, ni que privatitzi, ni tot el contrari. Un estat és una eina per canviar les coses, i en els països democràtics aquesta eina ha d’estar en mans de la majoria.
OPORTUNITAT. No s’ha de confondre el continent amb el contingut. I tots dos són molt importants! Que Ada Colau es plantegi votar sí/sí dóna un plus de responsabilitat a l’ANC i acòlits: els obliga a refermar el seu compromís amb la renovació radical del sistema. Però simultàniament cal explicar, una vegada i una altra, que l’independentisme és el mateix que fa una setmana: un moviment que acull des de democristians i socialdemòcrates fins a marxistes i llibertaris, amb propostes ideològiques no només diferents, sinó sovint oposades; però amb la mateixa convicció que Catalunya mereix una oportunitat, i que la construcció d’un estat pot satisfer una part de les exigències de regeneració que la ciutadania -i no només la que se sent part de l’esquerra alternativa- ha expressat de manera molt àmplia. I en acabat, com deia el poeta, que cadascú es vesteixi com li plagui, que tot estarà per fer i tot serà possible.
