El Partit Comunista d’Espanya (PCE) va ser legalitzat el dia 9 d’abril del 1977. La data pot semblar anodina, però resulta que era dissabte i Setmana Santa. En aquells temps no hi havia Twitter, ni internet, ni mòbils, ni res per l’estil. Un Dissabte Sant constituïa, doncs, una mena de llimbs informatius, un no-moment en què tothom feia vacances i, a tot estirar, podia mirar Ben Hur per la tele, sense saber què havia passat o deixat de passar al món, o fins i tot a la vora de casa. Això és important recordar-ho, perquè en cas contrari no s’entendrà res del que explicarem a continuació. Passem al segon detall. El dia 9 d’abril del 1977 feia exactament 38 anys que havia acabat la Guerra Civil Espanyola. 38 anys són poca cosa: no arriba a dues generacions. Els familiars dels que havien estat passejats per l’Arrabassada durant el juliol i l’agost del 1936, o els dels milers d’afusellats al Camp de la Bota a començaments del 1940 estaven vius i recordaven perfectament els seus pares o germans. Només havien passat 38 anys. Adolfo Suárez legalitza el PCE aquell intempestiu Dissabte Sant perquè la possibilitat que els militars espanyols repetissin fets com els del juliol del 1936 eren altíssimes. Fent-ho d’aquella manera, el xoc frontal s’atenuava considerablement. Al final, l’astúcia de Suárez es va imposar, i tothom, especialment l’exèrcit i l’anomenat búnquer, es van quedar amb un pam de nas. Fets consumats, sigil, mà esquerra, mitges veritats xiuxiuejades selectivament, bones maneres, reunions fetes en paral·lel en habitacions separades, cordialitat, paciència i molts paquets de Ducados. I també una cosa molt difícil de definir, que provaré de resumir en una expressió que per a una persona intel·ligent és coherent i clara però que altres no entendran mai: franquesa prudent. En política cal ser franc, sens dubte, però prudentment.
Juguem ara als raonaments contrafactuals. Des del primer minut del seu mandat, Suárez va viure una situació de feblesa política que avui ens pot semblar increïble. No només no li feien cas, sinó que els del seu propi partit li posaven bastons a les rodes sense complexos, de manera pública i notòria, humiliantment. La Unió de Centre Democràtic (UCD), de fet, no era un partit, sinó un confús conglomerat d’interessos contradictoris comandats, en general, per arribistes sense gaires escrúpols. Suárez depenia de l’atzar, i també de la responsabilitat política dels dirigents d’altres formacions. Alguns van arribar a ser lleials, i fins i tot generosos en moments puntuals. La norma, però, va ser una altra. Queden magnífiques fotos de l’època en què la imatge de Suárez és la de la desolació i el desemparament. La seva dimissió, el 29 de gener del 1981, va tenir un punt important de patetisme.
Però les coses haurien pogut anar d’una altra manera des del primer moment, per descomptat. Imaginem que un dirigent d’algun partit polític d’esquerres de l’època li hagués dit: “No ens acabem de refiar de tu. Et farem costat aquesta legislatura, però només si fas pública la data exacta de la legalització del PCE”. Posats a imaginar, la resposta de Suárez sembla previsible: “Posar una data exacta a la legalització del PCE equival a entorpir, o fins i tot a impedir, la legalització d’aquest partit, perquè els que hi estan en contra es faran un tip de riure. Disposaran d’un avantatge que abans no tenien”. És plausible pensar que, en cas d’haver-se produït aquesta situació, el PCE no s’hauria legalitzat fins molt més endavant. Però també queda clar que a Suárez no li hauria quedat altre remei que acceptar aquella oferta absurda per mantenir l’estabilitat del seu govern. Resultat: un autogol sense sentit, una errada derivada de la manca d’astúcia política. El lliri a la mà. Un clàssic.
Hem començat parlant del 9 d’abril del 1977, dissabte. Ara, si vostès volen, tornem a aquest 22 d’octubre del 2014, dimecres. La situació actual que es viu a Catalunya es pot avaluar de moltes maneres, evidentment, però no totes són igual de convincents. Fa quatre anys, la tardor del 2010, Artur Mas va ser proclamat president de la Generalitat després d’haver fet un gran pas endavant, de proposar un procés de transició nacional. No tinc constància que cap fenomen semblant s’hagi basat a condicionar un objectiu tan ambiciós a una data concreta: una transició transformada en una agenda deixa de ser una transició. ¿Qui va forçar la simplificació d’aquell projecte amb l’obsessió d’una data exacta de la consulta que, en aquelles circumstàncies, resultava suïcida? Cap autocrítica?
