Publicitat

La filla de Stalin

Asseguda a la terrassa de la casa hindú on estava allotjada a Kalakankar, al nord de l'Índia, Svetlana Alliluieva, la filla de Stalin, que s'havia canviat el cognom per no dir-se com el tirà, observava l'aigua del Ganges, el riu sagrat dels hindús. Mentre contemplava com fluïa l'aigua s'adonava que per primera vegada a la vida se sentia lliure. Era l'any 1967, Svetlana tenia 41 anys i estava de visita a casa dels germans de Brajesh Singh, el seu marit difunt. Feia ben bé un mes que havia escampat les seves cendres al Ganges. Cada dia s'assegurava que el manuscrit del seu llibre, on havia descrit les seves experiències com a filla de Stalin, estava ben tancat a la maleta sota el llit: Svetlana temia que els serveis secrets soviètics no el confisquessin. Amb els seus parents visitava els pobles i les ciutats sobre el Ganges per tornar a Kalakankar, apuntar les seves impressions i observar la vida virolada de l'Índia. En aquells moments, Svetlana s'horroritzava pensant que hauria de tornar a Moscou.

Quan la seva estada s'acabava, a Nova Delhi, un dia abans del seu vol a Moscou, va agafar la petita maleta amb el manuscrit i va entrar a l'ambaixada nord-americana per demanar-hi asil polític. El mateix vespre, un alt diplomàtic d'aquesta ambaixada volava amb Svetlana cap a Europa, des d'on es van desplaçar fins a Nova York. Poc després li van organitzar, a l'hotel Plaza, una roda de premsa, molt esperada, ja que es tractava de la filla del dictador comunista, que, en plena guerra freda, havia fugit als EUA. Svetlana va explicar als periodistes que s'hi van aplegar que a la Unió Soviètica l'havien perseguida, no li havien permès casar-se amb Brajesh Singh per que era estranger i va confessar que havia deixat a Moscou el seu fill adult i la seva filla adolescent i que potser no els podria tornar a veure mai més. "He vingut aquí per poder-me expressar lliurement, cosa que m'ha estat negada tota la vida", va dir davant de desenes de càmeres de televisió. I va afegir que era filla d'un dèspota que havia enviat milions de persones innocents a la mort i el nom del qual encara aleshores, catorze anys després de la seva mort, despertava terror en desenes de milions de russos. L'atractiva pèl-roja amb ulls grisos, enèrgica i decidida, va fer impressió, i les notícies sobre Svetlana van arribar arreu del món.

Molta gent que l'havia vista a la televisió o a la premsa li va donar la benvinguda al seu país, però no tothom: en aquella època una bona part de la intel·lectualitat occidental es deixava encisar per les idees de la propaganda soviètica i considerava Svetlana una traïdora. Tot el món, i no només l'occidental, va començar a discutir sobre les afirmacions de Svetlana, i els intel·lectuals es preguntaven si realment a la Unió Soviètica hi havia tanta justícia, igualtat social i llibertat com el país euroasiàtic proclamava sobre si mateix. Sota la influència de Svetlana la fe en el comunisme començava a esberlar-se.

Després del primer llibre, Vint cartes a un amic , Svetlana en va escriure i publicar un altre: Només un any . Totes dues autobiografies parlaven, entre altres coses, del totalitarisme soviètic. L'Occident d'aquella època havia conegut molt poques publicacions d'aquella mena -encara faltaven uns quants anys perquè aparegués Arxipèlag Gulag - i les experiències que s'hi descrivien van obrir els ulls de molta gent. Tots dos llibres es van convertir en bestsellers i Svetlana hi va guanyar ben bé cinc milions de dòlars. Així es va convertir en una dona lliure.

Però no es va convertir en una dona feliç. La filla de Stalin patia fortes depressions. "Després d'una de les moltes baralles amb el meu pare, la meva mare es va suïcidar; jo tenia sis anys. Cada vegada que s'acosta la nit del 8 de novembre, el dia de la seva mort, em sento malament i odio el món sencer", confessa. Tota la vida va detestar la Unió Soviètica, però cada vegada tenia més remordiments per haver traït el seu pare, al qual anomenava repetidament i públicament "un monstre moral i ètic". Al mateix temps s'adonava, però, que el seu pare havia estimat la seva filla única, a la que deia pardalet .

Durant la resta de la seva vida fugia d'un lloc a l'altre -va viure uns anys a Anglaterra i un any i mig a l'URSS de la perestroika -, però sempre acabava tornant als EUA. Enlloc l'acceptaven, tothom tenia por de la filla de Stalin. Fins que Svetlana va trobar un poble a l'estat de Wisconsin, lluny de la civilització, on pocs nadius coneixien el nom de Stalin. A Richland Center va viure més d'una dècada en un pis on des del balcó podia observar un llac com a l'Índia el Ganges. El 22 de novembre del 2011 hi va morir a l'edat de 85 anys. "No puc desempallegar-me de l'ombra del meu pare", repetia fins a la mort.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

El + recomanat

PUBLICITAT