Publicitat
Publicitat

La fiscalitat de les multinacionals

En un món tan globalitzat com el que vivim, l’element internacional pren especial rellevància a l’hora de dissenyar els impostos i, en especial, l’impost sobre societats. La globalització és un fenomen que anirà a més i per això és necessari adaptar les legislacions fiscals a aquest fet.

Avui dia, és molt freqüent que empreses d’un país operin en altres països (multinacionals) i obtinguin beneficis en diferents estats. A la vegada, cada país, fent valer la seva sobirania fiscal, té el seu propi impost de societats, amb una normativa diferent que afecta el càlcul de la base impositiva (que no és més que el benefici que les empreses obtenen), les deduccions que es poden aplicar i el tipus impositiu. Les multinacionals han de fer front a aquesta normativa fiscal diferent. En aquest sentit, el que d’una banda pot semblar que els perjudica, perquè els genera elevats costos de compliment de les seves obligacions tributàries a l’hora de liquidar diferents impostos de societats, de l’altra els permet treure’n el màxim profit, perquè els dóna l’oportunitat de reduir la seva factura fiscal global.

I la realitat fa evident que, a les multinacionals, aquestes diferències fiscals els van molt bé, ja que els permeten localitzar els beneficis als anomenats països de baixa tributació, com són Irlanda i Luxemburg, entre d’altres. D’aquesta manera eviten tenir la mala imatge d’ubicar la seu en paradisos fiscals, però a la pràctica minimitzen la seva càrrega fiscal. Hi ha diferents maneres de deslocalitzar els beneficis. Entre les estratègies més utilitzades destaquen els anomenats preus de transferència i els crèdits atorgats entre diferents entitats de la mateixa empresa.

Els preus de transferència són els que les filials situades en diferents països paguen a la matriu pels serveis comuns que aquesta els presta (màrqueting, formació, finances o fins i tot per utilitzar la marca). Si la matriu està situada en un país de baixa tributació i les filials en països d’alta tributació, la matriu tindrà un incentiu molt elevat per fixar un preu molt alt per la prestació d’aquests serveis a les seves filials. I és que d’aquesta manera es deslocalitzen els beneficis: a les filials se’ls redueix el benefici, perquè han de pagar aquests elevats preus de transferència a la matriu, i la matriu augmenta els beneficis, gràcies als ingressos que obté de les filials. Una altra manera de deslocalitzar beneficis consisteix en el fet que les filials situades en països amb un impost de societats més elevat s’endeutin amb altres filials o amb la matriu situades en països de baixa tributació. Per a les primeres, els interessos que suposa el crèdit són una despesa, mentre que per a les segones és un ingrés. De nou, hi haurà un transvasament de beneficis per motius estrictament fiscals.

L’elevada mobilitat de les empreses multinacionals, juntament amb la utilització de preus de transferència i operacions de finançament, fa que les bases de l’impost de societats siguin molt variables a nivell internacional. Això provoca que els governs nacionals tinguin poca capacitat per gravar el capital i que s’hagin generat processos de competència fiscal a la baixa per evitar que aquest emigri cap a altres territoris. Així, entre el 1981 i el 2010 el tipus impositiu mitjà de l’impost de societats dels països de l’OCDE va caure del 47% al 25%. Cal assenyalar que la competència entre països pot venir tant del càlcul de base imposable com de les deduccions, del tipus impositiu o de tractes específics amb determinades empreses multinacionals ( tax ruling ).

¿Hi ha solucions a aquesta problemàtica? En la mesura que al món hi ha molts països, és difícil solucionar-la del tot, però s’hi pot avançar per la via de l’harmonització de criteris a nivell internacional. De fet, la Comissió Europea el 2011 va proposar la creació d’una base imposable comuna i consolidada de l’impost sobre societats per a les empreses que operessin en més d’un país comunitari. Així, l’empresa només hauria de calcular una única base imposable, i aquesta es repartiria entre els diferents països on opera en funció de tres variables: el valor dels actius, el nombre de treballadors i el volum de vendes. Una vegada determinat el benefici de cada país d’aquesta manera objectiva, cada govern podria aplicar el tipus impositiu que cregués oportú. D’aquesta manera s’eliminen els incentius per alterar els preus de transferència i per activar operacions de crèdit de les filials. Ara bé, de solucions tècniques d’aquest tipus fa anys que se’n proposen, però són els estats, i sobretot, els de baixa tributació, els que reiteradament s’hi han oposat. ¿S’atrevirà el nou president de la Comissió, el luxemburguès Jean-Claude Juncker, a impulsar una mesura d’aquest tipus? En tinc els meus dubtes!

Més continguts de