Publicitat
Publicitat

La funesta confiança en les solucions fàcils

Avui comença una altra cimera europea que se suposa que ha de salvar l'euro i, amb ell, l'Europa meridional, assetjada pels especuladors. L'ambient és optimista (les primes de risc han baixat i les borses han pujat), però no està previst que s'aprovi cap de les dues solucions que en els últims mesos ha estat exigint l'opinió publicada a les nostres latituds: els eurobons i la compra decidida de deute meridional per part del Banc Central Europeu. Per posar un exemple, un diari tan moderat com La Vanguardia s'ha sumat a aquesta campanya amb cròniques exageradament dures amb Alemanya i amb Angela Merkel i amb un editorial (el dia 29, "Cal aturar la crisi de l'euro ara mateix") que contenia perles com les següents: "La Unió Europea no pot seguir ni un dia més amb l'aixeta de la liquiditat tancada... La desocupació creixerà per sobre de l'imaginable en països com Espanya... Angela Merkel ha impedit fins ara que el BCE exerceixi les funcions que li corresponen com a banc central de tots els països que formen part de l'euro". Doncs bé, haig de dir que m'alegra que Angela Merkel no s'hagi deixat impressionar, perquè crec que es tractava d'una mala solució.

El mal denominat problema de l'euro és en realitat un problema de manca de confiança en el deute de certs països de la zona euro, entre el quals Espanya i Itàlia, per part d'aquells que tenen diners per prestar. Hi ha dues solucions a aquesta manca de confiança. La primera és que aparegui algú superior -Alemanya- i declari que es fa responsable d'aquells deutes, sigui directament (avalant-nos, que els eurobons no són altra cosa), sigui indirectament (permetent que el BCE compri el nostre deute, que és, en el fons, el mateix). Aquesta no és cap solució, perquè si Espanya i Itàlia no frenen els seus dèficits, més tard o més d'hora el seu deute acabaria arrossegant Alemanya, el Banc Central Europeu i tot el que s'hi posés al davant. La segona solució, l'única solució, és que els països amb problemes prenguem decisions que inspirin prou confiança als nostres creditors en el sentit que realment tornarem els diners que els hem demanat i que els continuem demanant.

El problema no és, doncs, que Alemanya o Angela Merkel siguin intolerants amb nosaltres, sinó que nosaltres hem demostrat a bastament que som incapaços d'esmenar-nos si no és sota coacció: a Zapatero se'l va haver d'obligar a prendre mesures que mai no hauria pres si hagués considerat que tenia alternativa, i en el cas de Berlusconi ni això ha estat possible de fer. Podem debatre si Rajoy faria o no el que farà si no hi estigués forçat; el que és inqüestionable és que en aquest moment els catalans representem una honrosa excepció, i resulta significatiu que Artur Mas vulgui desmarcar-se de la cultura política del nostre entorn amb frases com les següents, extretes de la seva entrevista amb Mònica Terribas: "En aquest sud d'Europa tan menystingut... Catalunya és un país seriós que sap que els deures s'han de fer".

Però tornem al fet que fins ara hem estat exigint una solució immediata, eficaç i externa. Si una persona del nostre entorn, endeutada i amb ingressos precaris, ens manifestés que nosaltres tenim la capacitat de treure'l de la seva situació a base d'avalar-lo i que, per tant, ell confia i exigeix aquest aval, segurament li diríem que més valdria que comptés amb les seves pròpies forces i, a més, probablement pensaríem que mentre confiï en aquesta mena de solucions no serà capaç de solucionar res. Per què, doncs, ens costa tant acceptar que Alemanya es resisteixi a avalar els nostres deutes?

Crec que aquesta incapacitat nostra per acceptar la realitat és producte de dues tradicions culturals igualment funestes. La primera és la cultura de l'Europa no protestant, plagada de relats en què el rei (o el tsar) apareix en el darrer moment per salvar el poble agreujat per una autoritat menor; es tracta d'una cultura que menysprea els comportaments responsables (l'estalvi, l'austeritat, l'esforç) i admira el poder, sigui quina sigui la manera d'aconseguir-lo. Hi ha una segona tradició que porta a comptar amb les solucions màgiques: la que s'ensenya a les escoles d'Economia i de la qual jo mateix he estat còmplice. Segons el model estàndard de la teoria econòmica (per als iniciats: el model IS-LM), qualsevol situació de desequilibri es pot corregir amb una senzilla intervenció per part del govern, sigui en forma d'increment/decrement de la despesa pública, d'increment/decrement de la quantitat de diners en circulació o de devaluació. El ridiculitzat plan Zapatero (un conjunt d'obres públiques finançades amb deute i decidides a l'inici de la crisi) no és sinó el que prescriu aquest model per combatre una contracció i l'atur consegüent. És cert que hi ha una escola econòmica que qüestiona el model estàndard, però el que proclama és igualment màgic: que el mercat solucionaria per si mateix tots els problemes.

La crisi canviarà moltes coses. Seria important que una d'elles fos la nostra fe en les solucions fàcils, perquè està en la rel dels nostres problemes. La setmana que ve parlaré de com aquesta fe ens dificulta afrontar el problema de l'atur.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT