Ahir al matí, una mica abans que el tercer home anunciés que plegava, els diputats espanyols votaven la llei orgànica que havia de permetre l’abdicació del primer. Es tracta d’una llei orgànica d’article únic. Si els diputats votaven que sí, com va esdevenir-se, es posava en marxa el mecanisme successori que permetia que el ceptre passés a mans de Felip. Si els diputats votaven que no, el rei seguia sent rei fins a la mort.
No era, doncs, una votació que permetés decidir entre monarquia i república. Era un teatret del mateix tarannà que la que va posar en marxa el dictador Franco, quan va convocar el referèndum de l’any 1947. Es va treure de la casaca la ley de sucesión en la Jefatura del Estado, que disposava que Espanya es convertia en regne. I de passada establia que el successor del dictador el triava el mateix dictador. És per això que durant molt de temps (perdonin si no ho explico amb la devoció de Victoria Prego) el dictador va fer un càsting. I al final el seu David Bisbal va ser el dòcil i obligat Joan Carles I. Només cal veure a les fotos de l’època amb quins ulls baixos i respectuosos es mira l’amo.
Tots els diputats espanyols que no s’han abstingut, doncs, han actuat segons el guió previst. Si votaven que no, Joan Carles es mantenia. Si votaven que sí, s’accelerava l’inevitable traspàs de poders. Cap pregunta. Cap qüestió. Tot en ordre.
Deia Inocencio Arias a Els matins de TV3 que aquesta abdicació no la causa la salut del rei, sinó “el gendre, la Corinna i els elefants”. Com s’equivoca. El gendre (és a dir, la filla, és a dir, ell) i la Corinna (és a dir, les amants) i els elefants (és a dir, la diversió sense fi) hi han estat sempre. El que ha provocat l’abdicació és la llibertat de premsa. Els reis han fet sempre el mateix. El que passa és que fins ara havien pogut impedir que es publiqués.
