Opinió 14/10/2014

La gestió de la loquacitat

i
Ferran Sáez Mateu
3 min

La setmana passada hom va poder arribar a la conclusió que la gestió de la loquacitat constitueix una de les grans mancances de l’actual sistema educatiu. L’objectiu de la majoria de mestres i professors, des de primària fins als màsters universitaris, és que tant a nivell parlat com escrit, els estudiants s’expressin amb coherència, claredat, i fins i tot, si convé, persuasivament. No sempre s’aconsegueix, però aquest és el repte. En l’era de les xarxes, però, sembla que amb això no n’hi ha prou: també cal aprendre a modular de manera intel·ligent les nostres potencialitats comunicatives, que ara són enormes i gairebé sempre gratuïtes. Penso en el cas del catedràtic de la Universitat de Girona Joaquim Brugué, una persona de reconegut prestigi acadèmic: “Tots aquells que penseu que sóc un idiota, utilitzat, distorsionat i manipulat: TENIU RAÓ”. I també: “Em despedeixo dels mitjans (de tots) i de Twitter”.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ara no entraré en el rerefons de la polèmica, perquè això ens obligaria a fer una inacabable digressió, sinó en el fet concret que algú opti per una renúncia d’aquestes característiques tot just en el moment de la història en què les possibilitats comunicatives són més grans. Anoto una hipòtesi: potser el problema rau justament en la desmesura d’aquestes possibilitats, inimaginable fa només una generació. Un exemple il·lustratiu. Els humans vam passar de l’agradable però ineficient llar de foc a la modesta estufeta i, d’aquesta, a la calefacció central o l’aire condicionat. Molt bé: ¿què passaria, doncs, si tothom disposés avui d’una central tèrmica o nuclear pròpia per escalfar-se? ¿Les coses serien millors, potser? Tenint en compte les potencialitats d’internet en general, i de les xarxes socials en particular, aquesta comparació no resulta en absolut forçada. Un altre apunt il·lustratiu, en aquest cas indirecte, que es va produir també la setmana passada. Com és sabut, un pobre gos anomenat Excalibur va aconseguir difuminar i reduir un problema mundial gravíssim a una anècdota. La culpa no la va tenir l’animal, evidentment, ni tampoc les persones que el van defensar, sinó una inèrcia comunicativa associada a la connectivitat absoluta i a la completa dislocació temps/espai. Com passa amb totes les inèrcies que es fan i es desfan, sembla prudent, si més no, ser conscient del seu abast, que avui encara resulta difícil d’avaluar.

Fa només una generació, els arguments del Dr. Brugué també podrien haver estat “distorsionats i manipulats”, per descomptat: això no és pas nou. El problema rau justament en la velocitat i la -diguem-ne- profunditat de la manipulació. El primer a intuir aquest escenari molt abans que es produís, i a descriure’l amb una inusitada precisió, va ser Jean-François Lyotard, l’any 1979. Lligat indestriablement a la condició postmoderna, el soroll és el nou paisatge de fons: “Le bruit de mille narrations et de mille jeux de langage différents ”. Aquest “soroll de mil narracions i de mil jocs de llenguatge diferents” sembla el retrat perfecte de l’ecosistema de Twitter i similars, però ja va ser pintat molts anys abans de la seva creació. Més que pintat, de fet, va ser literalment previst, i no només per Lyotard, sinó per altres grans ensumadors de la realitat com Baudrillard. L’any 1985 aquest ja es referia a la inèrcia de l’“opinió contínua”, és a dir, a la tendència a considerar que no opinar sobre qualsevol cosa i contínuament acabaria sent percebut com una actitud apolítica, dimissionària i vagament incívica. Aquesta intuïció, que fa 30 anys podia semblar extravagant, s’ha consumat.

El cas del professor Brugué no és de cap manera puntual o anecdòtic. No és el primer ni serà l’últim a tastar aquesta evidència amarga. El que resulta desconcertant, però, és la solució cada cop més habitual: el silenci. Crec, dit sigui amb tota la modèstia del món, que entre afirmar moltes coses en molts llocs i no dir-ne cap ni una, hi ha un terme mitjà plausible que consisteix a proferir només les justes i, en casos concrets, en quantitats homeopàtiques. Vull dir que no és el mateix fer un comentari a Twitter sobre un partit de futbol que acabem de veure, per exemple, que qüestionar en públic la legitimitat d’un procés polític que afecta tot un país. En el primer cas, ens podem permetre una relliscada, o fins i tot una distorsió malintencionada d’altri; en el segon, crec que no. Quan una eina, per potent que sigui, no està sota el nostre control, sembla prudent utilitzar-la amb moltíssima precaució. Fins i tot sembla prudent no considerar-la realment una eina, sinó una ratera on ens podem enganxar els dits.

stats