Per desgràcia, les anomenades xarxes socials es van omplir de seguida de brometes i conyetes sobre el cas d’Ebola a Madrid. Bromes més o menys enginyoses, idees de bomber. Algunes fins i tot arribaven a relacionar una qüestió de salut pública amb el procés sobiranista, tant a favor com en contra. Vinguin d’on vinguin, aquesta mena d’ocurrències són especialment deplorables.
No estem davant d’una anècdota estrafolària com la relaxing cup of café con leche d’Ana Botella. No ens trobem davant d’un fet puntual que ens permeti desenvolupar l’imaginari de les nostres fílies i fòbies. Estem davant d’una alarma social que no sap res de conflictes sobiranistes ni de tendències ideològiques d’un o altre ordre. Que hi hagi algú a qui el fet que l’Ebola hagi aparegut a Madrid li sembli motiu per fer-ne broma fa que necessiti exercir el meu dret a decidir no voler saber res de persones com aquestes.
Tampoc de persones com les que ocupen les màximes responsabilitats polítiques al govern espanyol. La ministra Ana Mato, que sap tant de sanitat pública com jo de filatèlia i columbofília (res de res), ja hauria d’haver dimitit des de despús-ahir. També hauria de fer-ho, com a màxim responsable polític, el president del govern espanyol, un tal Mariano Rajoy de qui només sabem que sap prohibir consultes no vinculants. Per descomptat, res d’això no passarà.
El cas de la infermera Teresa Romero, per contra, sí que és vinculant per a qualsevol persona amb un mínim de decència. El vídeo en què el seu marit, Javier Limón, demana clemència per al seu gos Excalibur (el teniu a les pàgines web d’Ara.cat i Arabalears.cat) pot semblar xocant, però dóna fe de l’enorme tristesa que deu estar vivint aquesta parella, obligada a veure’s aïllada com un parell d’empestats a causa d’un govern que no ha sabut fer la seva feina. Que dues persones en perill greu de mort i en situació de completa exclusió social demanin pietat per la seva mascota diu molt a favor d’ells. I ho diu tot sobre les autoritats que haurien d’haver impedit aquesta escena i que ara intenten, com és la seva tradició, mirar cap a una altra banda. No han servit mai per a res que no fos mantenir-se en els seus càrrecs.
No sé si quan llegiu aquest article el pobre Excalibur ja haurà estat sacrificat. Segurament sí. Si no hi ha miraments per a un matrimoni, encara menys n’hi haurà per a un animal. El pànic i la paranoia tenen aquestes bromes. Mentrestant, tot indica que Teresa Romero i Javier Limón continuaran enclaustrats en una zona de seguretat, quan els que haurien d’estar tancats en algun lloc remot són els responsables polítics que aquestes persones, i aquest animal, es trobin en aquesta situació.
Dues persones desnonades de la societat a causa d’un govern que ha destrossat un model de sanitat pública. I en el moment en què es troben, surten a demanar un tracte just per al seu gos. Si hi ha Déu, que s’apiadi de qui ha causat una escena com aquesta. I, si pot, que perdoni a qui l’hauria d’haver evitat. Nosaltres no ho farem.
