Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Els grans jugadors de daus

Sembla que l'expressió "la partícula de Déu" té un origen ben terrenal: editorial, concretament. Resulta que l'any 1994 l'americà Leo Lederman (premi Nobel de física) va decidir publicar un llibre de divulgació perquè el comú dels mortals poguéssim entendre una mica de què va la física de partícules i el seu món de protons, neutrons, quarks, electrons, leptons, neutrins i altres criatures. En el llibre, com és de raó, hi tenia una importància fonamental el bosó de Higgs, que fins ahir mateix era la partícula més escàpola i esmunyedissa de totes, la que feia anar de corcoll la comunitat científica internacional, i per aquest motiu Lederman va posar al seu llibre el títol de The goddamn particle , que es podria traduir com La partícula punyetera . A l'editor de Lederman, però, no li va agradar aquest títol (el devia trobar poc comercial), i només li va caldre escurçar-lo una mica per obtenir The God particle ( La partícula de Déu ), que, efectivament, ha tingut un èxit mediàtic extraordinari.

Però no a tothom li agrada l'expressió en qüestió: el mateix Lederman se n'ha desentès repetidament, en vista de la poca fortuna que ha fet entre els seus col·legues. I després hi ha una bona quantitat d'ateus, agnòstics i descreguts en general que abominen del fet que s'invoqui Déu per donar nom a una qüestió científica. Sostenen que la ciència s'ha de separar completament de la religió, més que més tenint en compte els nombrosos antecedents en la història de l'Església catòlica pel que fa a casos de menyspreu i persecució de científics que havien fet aportacions transcendentals.

És cert que els episodis desgraciats d'obscurantisme -des de Galileu fins a les investigacions sobre les cèl·lules mare- són més que freqüents en la història de les religions (no només de la catòlica). Però no ho és menys que Einstein, que alguna cosa té a veure amb la ciència tal com la coneixem avui, sense ser exactament un beat, tampoc no desdenyava la idea d'una força ordenadora de l'univers que, a falta d'una altra paraula, coneixem com a Déu. I tampoc que Max Planck, pare de la física quàntica, era creient ("Moltes persones posen Déu al principi de les coses; els científics sovint el trobem al final", va dir). I, si tirem enrere, ens trobem amb Blaise Pascal, matemàtic fonamental que després va viure (i va deixar escrita als seus Pensées ) una experiència mística que el converteix en un dels principals pensadors de la religió de la història moderna.

Les conclusions provisionals serien que les ments més ben equipades no refusen d'entrada cap forma de coneixement, vingui de la ciència, de la religió, de la filosofia o de la poesia. Que Déu, segons la frase cèlebre d'Einstein, "no juga a daus amb l'univers" (cosa a la qual Niels Bohr, que va polemitzar llargament sobre mecànica quàntica amb l'autor de la teoria de la relativitat, va respondre: "Senyor Einstein, deixi de dir-li a Déu el que ha de fer!"). I que una jugada de daus, com va escriure Mallarmé, mai no abolirà l'atzar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT