Publicitat
Publicitat

Els impostos dels més rics

Potser sóc una mica estrany, però m'estic divertint d'allò més amb l'espectacle de Mitt Romney fent la dansa dels set vels; m'ho passo bé en part per voyeurisme , esclar, però també perquè ja era hora que tinguéssim aquesta discussió.

Per als que no estiguin al cas, el tema de la dansa són els impostos, els seus impostos. Tot i que els candidats acostumen a fer públiques les seves declaracions de la renda, Romney no ho havia fet mai i, en un primer moment, va intentar fugir d'estudi, tot i tractar-se de la cursa presidencial. Després va dir que probablement només pagava el 15% d'impostos i va insinuar que potser publicaria la declaració del 2011.

Tindrà, però, pressions per publicar també les declaracions de renda anteriors, com el seu pare, que durant la seva campanya de candidat a la presidència va donar a conèixer les de 12 anys (per cert, Romney pare pagava uns impostos del 37%).

I l'opinió pública té dret a veure les declaracions dels anys anteriors: és possible que el 2011, davant la perspectiva de la campanya, Romney hagués posat ordre en els seus afers per minimitzar temes de difícil justificació, com els comptes que té a les illes Caiman o el fet d'acollir-se a l'exempció fiscal -tan justament vilipendiada- per poder participar en els beneficis ( carried interest ).

Però la principal qüestió no és el que les declaracions de renda diuen sobre Mitt Romney, sinó el que diuen sobre la política tributària dels EUA. ¿Hi ha un motiu de pes que justifiqui per què els rics han d'assumir una càrrega fiscal tan lleugera?

Perquè això és el que passa. Si Romney diu la veritat sobre els impostos que paga, en el fons el seu cas és típic de les grans fortunes. Des del 1992, Hisenda publica les dades fiscals dels 400 contribuents més rics. El 2008, l'any més recent de què tenim dades, aquests contribuents van pagar a l'estat només el 18,1% del que van ingressar, i el 2007 només un 16,%. Si tenim en compte que els rics paguen pocs impostos sobre la nòmina i pocs tributs estatals i locals -que són les principals càrregues de les famílies de classe mitjana-, això vol dir que els 400 contribuents més rics han hagut d'abonar uns impostos més baixos que els de molts treballadors.

El principal motiu que explica per què els rics paguen tan poc és que la majoria dels seus ingressos consisteixen en plusvàlues de capital, que es graven amb una taxa màxima del 15%, molt per sota del màxim imposat a sous i salaris. Per tant, la pregunta que ens hem de fer és si les plusvàlues -tres quartes parts de les quals van a parar a l'1% més ric del total de contribuents- mereixen aquest tractament tan especial.

Els que defensen que els rics han de pagar pocs impostos fan servir sobretot dos arguments: que gravar les plusvàlues de capital amb uns impostos baixos és un principi consagrat per la tradició, i que cal fer-ho per promoure el creixement econòmic i la creació d'ocupació. Totes dues afirmacions són falses.

Quan sentim parlar dels impostos tan i tan baixos que paga gent com Romney, el que hem de saber és que no sempre ha estat així, i no ha passat tant de temps des de l'època en què els potentats havien de pagar molt més. El 1986, Ronald Reagan -sí, Ronald Reagan- va aprovar una reforma tributària que igualava en un 28% les taxes impositives més elevades per a les rendes del treball i les de les plusvàlues. La taxa es va tornar a apujar, a més del 29%, durant el primer mandat de Bill Clinton.

La baixada de tributació per a les plusvàlues de capital no es produeix fins al 1997, quan Clinton va arribar a un acord amb els republicans del Congrés en virtut del qual va reduir els impostos dels rics a canvi de la implantació del programa d'assegurança mèdica infantil. I les actuals taxes, baixíssimes -les més baixes des de l'època de Herbert Hoover-, són del 2003, quan l'expresident George W. Bush, aprofitant un il·lusori triomf a l'Iraq, va imposar al Congrés una reducció de la càrrega tributària sobre les plusvàlues de capital i els dividends.

Així doncs, el fet que els multimilionaris tinguin uns impostos tan baixos és també un fenomen recent. Durant el primer mandat de Clinton, els 400 contribuents més rics van pagar a l'estat prop del 30% dels seus ingressos, i després de l'acord del 1997 encara tributaven molt més que no després de la rebaixa del 2003.

Per tant, ¿és absolutament necessari que els rics es beneficiïn d'una rebaixa fiscal tan gran? Hi ha una justificació teòrica per defensar un tracte especial per a les plusvàlues de capital, però també hi ha arguments teòrics i pràctics en contra: sobretot el fet que l'enorme distància que separa la tributació de les rendes del treball i la de les rendes no salarials genera un incentiu pervers que empeny a presentar les coses de tal manera que la renda aparegui en la categoria correcta .

I, sens dubte, els resultats econòmics no sustenten la idea que els baixíssims impostos dels milionaris siguin la clau per a la prosperitat. Durant el primer mandat de Clinton, quan els multimilionaris pagaven uns impostos molt més alts que en l'actualitat, es van crear 11.500.000 llocs de treball, i això va eclipsar tot el que s'havia aconseguit durant els anys de bonança de l'administració Bush.

Així doncs, la dansa dels set vels de Romney ens està fent a tots un gran servei, perquè posa de manifest els privilegis imprudents, injustos i cars que li plouen a la classe més alta. En un moment en què l'autoproclamada gent seriosa ens diu que els pobres i la classe mitjana han de patir en nom de la probitat fiscal, és indefensable que els multimilionaris paguin uns impostos tan baixos.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT