MARCO. Una de les moltes virtuts del llibre que Javier Cercas ha dedicat a la vida i miracles d’Enric Marco, El impostor, és que ha posat davant del mirall tota una generació i tota una època. El mateix autor sol dir, potser de forma exagerada, que la impostura de Marco és extensible a tot un país i a un període històric concret, la transició democràtica; que Marco es va inventar un passat antifranquista al mateix moment que tot Espanya va intentar oblidar o fer oblidar la seva complicitat, activa o passiva, amb la consolidació de la dictadura. Potser és per això que El impostor és un autèntic bestseller : a més de la curiositat que tots sentim pel perfil psicològic de Marco, i de les qualitats literàries de Cercas, el que ens motiva com a lectors és la necessitat de desemmascarar tota una època, i també els valors i el sistema vigents, que en són deutors. Marco és l’exemple més extrem d’una impostura col·lectiva. Fa nou anys que es va saber que l’aleshores president de l’Amical de Mauthausen no havia posat mai els peus en un camp de concentració. Però és ara, en el moment que el sistema heretat de la Transició se’n va en orris, quan el llibre de Javier Cercas agafa volada i profunditat, quan esdevé tota una lliçó històrica.
REGENERACIÓ. L’ensorrament dels valors de la Transició es deu al fet que ja no ens resulta tolerable la supervivència d’unes elits polítiques, financeres, judicials i d’altra mena que s’han adaptat als nous temps i a les noves superestructures mantenint bona part dels seus privilegis. La por a la regressió o al conflicte ens va fer tolerants (o submisos, depèn de com es miri), però ara el nostre llistó d’exigència ètica i política s’ha enfilat de manera inversament proporcional al nostre nivell de vida i a les nostres incerteses. Això explica una part de l’auge independentista a Catalunya i la fulgurant ascensió de Podem al conjunt d’Espanya. No són fenòmens equiparables ni intercanviables; és més, sembla que a casa nostra aviat estaran obligats a conviure, i fins i tot a interrelacionar-se, perquè són espais líquids, mestissos, que en part comparteixen el neguit de la regeneració.
BANDERES. El sobiranisme català pot ignorar la irrupció de Podem, però les enquestes diuen que la gent de Pablo Iglesias jugarà un paper en el futur mapa polític català. Difícilment serà un paper protagonista -com en altres llocs d’Espanya- perquè aquí el catalanisme configura un espai electoral central, que vol canvis profunds però es malfia de la radicalitat i el populisme. Malgrat tot, les enquestes vaticinen una irrupció sonada de Podem al Parlament català. Els partits sobiranistes, sobretot els que es reclamen d’esquerres, farien bé d’emmurriar-s’hi menys i preocupar-se que la gent d’Iglesias no s’apoderi de dues de les banderes que el sobiranisme ha enarborat amb més èxit: la lluita contra la corrupció i la defensa de l’estat del benestar. Aquesta aposta per la regeneració és compatible amb els consensos necessaris i amb el desitjable sentit de país. Però s’ha d’exercir cada dia, en cada trinxera. Desdibuixar aquestes prioritats, seguir tolerant les impostures heretades de la Transició, en benefici d’un discurs unívoc, d’estelades i prou, seria un error immens.
