El Peter H. és anglès, va venir a Barcelona quan va acabar els estudis d’arquitectura i s’acaba de jubilar al Priorat després d’una llarga carrera professional entre nosaltres. Malgrat que el Peter és britànic, té dret a una pensió de la Seguretat Social espanyola perquè tota la seva vida hi ha cotitzat.
El Peter podria ser escocès, Escòcia podria haver decidit independitzar-se i el Peter podria haver decidit jubilar-se a la Bretanya, d’on és la seva dona. En aquest cas, ara el Peter no seria britànic sinó escocès i no residiria a Espanya sinó a França, però continuaria tenint dret a la mateixa pensió, perquè el dret a aquesta pensió no depèn ni de la nacionalitat ni del lloc de residència, sinó del fet d’haver-hi cotitzat. En definitiva, la Seguretat Social espanyola no paga la pensió dels espanyols -ni la Seguretat Social britànica la dels britànics - sinó la dels qui hi han cotitzat.
Per aquest motiu, quan es pregunta si, en cas d’independència, Catalunya seria capaç de pagar les pensions dels catalans, el primer que cal tenir present és que gairebé tots els pensionistes catalans, l’endemà de la independència, seguirien tenint dret, com el Peter, a una pensió espanyola perquè és a la Seguretat Social espanyola (i no en cap altra) que haurien cotitzat tota la vida.
Ara bé, l’endemà de la independència Espanya hauria perdut un 20% de les contribucions socials, i, per tant, no seria capaç de fer front al pagament de les pensions sense rebre alguna mena de compensació de Catalunya. Passa el mateix amb el deute de l’Estat (uns 900.000 milions d’euros), que Espanya continuaria devent després de la independència i que no podria pagar -ja que hauria perdut un 20% de la capacitat recaptatòria- sense alguna compensació. La raó d’aquestes paradoxes és que, en dret internacional, Espanya seguiria sent el mateix estat que abans de l’escissió (tècnicament, l’estat continuador ), i, com a tal, mantindria els mateixos drets i els mateixos deures, els quals inclouen tant el seu deute com els seus pensionistes.
Sovint ens imaginem que, l’endemà de la independència, els pensionistes serien reclassificats entre catalans i espanyols, i que cada estat s’hauria de fer càrrec dels seus des del primer dia. El problema és que aquesta solució presenta unes dificultats pràctiques colossals impossibles de vèncer en poc temps. Estem parlant de milions de vides laborals que haurien de ser analitzades per decidir a qui li correspon pagar la pensió. Per posar dos exemples: semblaria lògic que fos la Seguretat Social catalana qui es fes càrrec de la pensió d’un jubilat extremeny que ha treballat tota la vida a Catalunya però que s’ha retirat al seu poble natal, i sembla lògic que la pensió d’un català que ha treballat part de la seva vida laboral a Madrid fos pagada per totes dues seguretats socials en parts proporcionals. Les alternatives simplistes, que serien classificar els pensionistes en funció de la residència o de la nacionalitat, són impracticables: la primera perquè es prestaria a l’empadronament oportunista, i la segona perquè cal esperar que una multitud de catalans mantindrien la doble nacionalitat.
És significatiu que el govern escocès manifestés que, en cas que la independència triomfés, demanaria que el Regne Unit continués gestionant amb el seu personal, els seus sistemes i els seus serveis les pensions dels escocesos durant un període transitori de durada incerta.
En definitiva: pel que fa als pensionistes, la independència no canviaria res de significatiu a curt termini.
La cosa canvia si el que ens interessa són les pensions en un horitzó d’aquí a uns pocs anys. El nombre màxim de naixements a Espanya va tenir lloc l’any 1974; aquells nadons tenen ara 40 anys i estan en plena edat laboral i, malgrat això, la Seguretat Social espanyola està en dèficit perquè Espanya és un país amb una taxa d’atur persistentment massa elevada i amb salaris massa baixos. A partir d’ara les coses no poden sinó empitjorar: en primer lloc, perquè aquella generació va tenir pocs fills; en segon lloc, perquè la proporció de joves que abandonen els estudis en acabar l’ESO triplica els índexs dels països més endreçats d’Europa; i en tercer lloc, perquè la riuada de diners que ha entrat a Espanya en les últimes dècades, i que en bona part devem, no s’ha invertit de manera productiva. El sistema espanyol de pensions està abocat al col·lapse perquè aviat hi haurà massa pocs treballadors per mantenir els jubilats i perquè seran massa poc productius.
És raonable que els catalans es demanin si la independència posaria en risc les seves pensions; tant com ho és que una persona atrapada dins un edifici en flames es demani si aguantarà la lona que li ofereixen els bombers.
