Publicitat
Publicitat

Com insultar bé

Es veu que a la LFP (Lliga de Futbol Professional) li ha sabut greu que la setmana passada morís un home en un enfrontament de fanàtics futbolers (de quin equip eren és igual), i els dirigents de l’entitat han decidit, amb un gran esforç de meninges, que a partir d’ara se sancionaran els insults al camp de futbol.

Se’ls ha de respectar la bona voluntat, però ens quedem una mica dubtosos. Se sancionaran els insults, carai. Seria necessari, doncs, fer un inventari d’insults i atorgar a cadascun la sanció corresponent.

Per exemple, què pot costar que algú s’enrecordi dels progenitors de l’àrbitre? ¿O comparar un jugador de pell fosca amb un primat? ¿O desitjar-li a la presidència una vida més aviat breu? ¿O invocar la llet materna que va alimentar un o altre periodista?

Tot això ara estarà tarifat. I n’hi ha que ho troben discutible. Si no es pot anar a l’estadi a esbravar-se ni que sigui verbalment (deixarem de banda les efusions de la mena del llançament d’objectes contundents), què s’hi ha d’anar a fer? Com dirien alguns polítics, és que no deixen fer res, carai.

Per a alguna gent no poder proferir insults durant un partit de futbol és com si els traguessin la sal del menjar. Varen començar per no deixar fumar a les grades i ara ja no es podrà ni amollar una aguda invectiva contra el contrari o contra qui sigui. I tot perquè dues colles de fanàtics varen quedar per apallissar-se i el resultat varen ser desenes de ferits i un mort. Com si això no formés part també de la normalitat i la sana vida futbolística.

Personalment, trobo que la LFP fa una feina meritòria. Amb un centenar d’anys de retard, però la fa. I no ja per respecte al futbol, sinó per respecte als insults. Els insults són com l’energia atòmica, que no es pot malbaratar així com així. No hauríem d’insultar-nos gairebé mai, i menys per qüestions esportives. Tampoc en un embús de trànsit. Tampoc quan ens tornen malament el canvi i, per descomptat, mai amb la parella. Però gairebé sempre ens insultem de manera gratuïta, peremptòria i extemporània. Ara m’exalto, ara t’insulto. D’aquesta manera no es va enlloc, i es malgasten molt de temps i moltes energies. És més, tant l’insultador com l’insultat queden tristos i capficats.

Però tinc un exemple d’insult oportú. De fet, és més que conegut. A Winston Churchill, aleshores parlamentari (encara no era primer ministre), la també diputada Nancy Astor li va amollar: “Senyor Churchill, vostè és un perill per a la pàtria; si jo fos la seva dona li posaria cianur al cafè”. I Churchill va replicar de seguida: “Senyora Astor, si vostè fos la meva dona em prendria aquest cafè de bon grat”. Això sí que són maneres i motius d’insultar-se. A la britànica manera, diríem. Amb flegma i amb mala llet, combinades sàviament. A veure si als camps de futbol seria possible seguir-ne l’exemple: per un intercanvi d’insults com el de la senyora Astor i el senyor Churchill jo no posaria cap sanció, sinó que encara els donaria un premi.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT