La segona part de la reforma financera aprovada divendres pel consell de ministres ha suscitat algunes reaccions positives. Tant el Fons Monetari Internacional (FMI) com els responsables de l'Eurogrup, que acull els companys de viatge d'Espanya a l'euro, han opinat que les mesures ajuden a restablir la confiança.
És obvi que qualsevol mesura que vagi en la direcció de reforçar la protecció i les garanties sobre el sanejament del sector financer ha de ser benvinguda. La qüestió és el temps preciós que s'està perdent i, sobretot, si realment la reforma va prou enllà en relació a la dimensió real del problema, entenent per problema el fet de comptar amb un mapa d'entitats financeres amb els balanços sobrecarregats -unes molt més que d'altres, val a dir- d'actius immobiliaris que valen molt menys del que havien comptabilitzat. Quan hi ha diners públics implicats -el ministre Luis de Guindos creu que no caldran més de 15.000 milions d'euros- són cabdals la transparència, la informació i la pedagogia. Sobretot quan s'estan retallant serveis socials bàsics sense que ni tan sols serveixi per reduir gaire el dèficit.
Crida l'atenció que en un país on ha esclatat una bombolla immobiliària tan grossa hagin petat tan poques entitats, que tan poques hagin entrat en pèrdues. Aquest fet suscita algunes preguntes sobre la supervisió que s'ha dut a terme. De fet, de què ha servit la primera reforma aprovada fa pocs mesos pel mateix govern Rajoy? Fa l'efecte que els bancs han sabut embellir la foto real de la seva situació. És el cas de Bankia.
Ara s'obliga a elevar les provisions per a crèdit immobiliari sa (no morós). Vol dir que les previsions del que ve són dolentes. El govern del PP obliga a apartar un coixí de 28.000 milions d'euros, però hi ha estimacions d'analistes que eleven la xifra a 80.000 milions. Hi ha think tanks que eleven a 250.000 milions el que pot costar rescatar la banca espanyola. Esperem que no calguin més reformes amb comptagotes.
