Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Entre l'art i la propaganda

Aquesta setmana hem sabut que els dirigents de la Fundación Francisco Franco, entitat sense ànim de lucre, tenen criteri format en matèria d'art. Així ho han demostrat en decidir presentar una denúncia contra la ja famosa escultura d'Eugenio Merino que presenta el difunt titular de la fundació, que en vida va treballar com a dictador d'Espanya, conservat dins una gelera de refrescos. A la gent de la fundació l'ocurrència els ha semblat intolerable, fins al punt que dijous passat el vicepresident de l'entitat, el senyor Jaime Alonso, es va personar a la fira Arco, on s'ha exhibit l'escultura de Merino, acompanyat d'un notari (un notari sempre fa molt d'efecte). Hi va anar amb la intenció de prendre fotos de la peça de marres (que, per cert, es titula Always Franco ), que serviran com a documentació complementària en el pollastre judicial que el senyor Alonso té previst de muntar contra Merino, contra Arco, contra Ifema i contra la mare que va parir l'arc de Sant Martí, per haver permès, entre tots, el que consideren "una ofensa greu contra l'anterior cap de l'Estat".

Val la pena visitar la pàgina web de la Fundación Francisco Franco per tal d'assabentar-se dels seus objectius, que són els següents: "Difondre el coneixement de la figura de Francisco Franco en les seves dimensions humana, política i militar, així com de les consecucions i realitzacions dutes a terme pel seu règim. Fomentar la investigació històrica, educativa i cultural sobre l'Espanya d'aquell temps". Intencions ben lloables, valgui'ns Déu, però es van oblidar d'esmentar-hi la vigilància estricta sobre la crítica d'art referent a les múltiples dimensions del sàtrapa. Cosa lamentable, perquè aquest oblit desautoritza les agudes observacions del senyor Alonso a propòsit de l'escultura de Merino: "Arco hauria de vetllar i distingir entre el que és art i el que és propaganda", va tronar el vicepresident de la fundació.

La distinció entre el que és art i el que és propaganda és una qüestió àrdua i peluda, a la qual han dedicat molts d'esforços una quantitat ingent d'estudiosos i teòrics, sense que hagin arribat a posar-s'hi d'acord. La Fundación Francisco Franco, però, té un criteri que no falla: és art allò que contribueix a enaltir les dimensions humana, política i militar de l'anterior cap de l'Estat, i és propaganda allò que les denigra. Està molt bé. Sobretot, quan a continuació el senyor Alonso té el coratge d'afegir que la fundació actuaria de la mateixa manera si la caricatura es referís "a algun comunista o socialista que ja hagués passat a la història". Algun comunista o socialista, carai.

Nosaltres no som tan fins a l'hora de distingir entre art i propaganda, però sí que intuïm un criteri per separar què és una democràcia sòlida d'allò que no ho és: el fet d'haver o no de suportar el cinisme i l'estultícia dels que es dediquen a glorificar la memòria de tirans i assassins. I pel que sembla, ens trobem encara prou lluny de poder dir que vivim en una democràcia mínimament solvent.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT