Publicitat
Publicitat

Qui és l'assassí a l'UE-Exprés?

"És realment necessari que pregunteu cada tres mesos als alemanys què pensen de la moneda única? Jo ja ho sé", deia el llavors canceller Helmut Kohl al president de la Comissió Europea, Jacques Delors, molest, quan llegia els resultats de l'Eurobaròmetre. Delors li responia que era impossible fer el sondeig regular a tots els europeus oblidant els ciutadans d'un país.

Érem a l'inici dels 90. Els preparatius de l'euro anaven a bon ritme, però un descarrilament a Alemanya els hauria decapitat. Kohl, com bé va demostrar, volia respondre al greu obstacle de la manca de suport popular amb una recepta que no és a l'abast de tothom: lideratge. Sabia el que pensava la gent i no volia que l'Eurobaròmetre alimentés el caliu.

Ara fa poc, l'historiador britànic Nial Fergusson va parodiar Agatha Christie en un article sobre la crisi europea: Assassinat a l'UE-Exprés . I l'assassí? Ni més ni menys que la mateixa Alemanya. Insolidària recalcitrant, malgrat que presenta un balanç més que positiu, que es beneficia com ningú del mercat únic i que va emmotllar l'euro al patró de control del Deustsche mark . Com hem anat d'una situació a l'altra? No va ser la cancellera Merkel la que va desembussar la Constitució i va facilitar l'aprovació del Tractat de Lisboa el 2007? Que, per cert, entronitza el model "d'economia social de mercat", inventat per la República Federal d'Alemanya el 1948! Moltes coses han passat. Tantes i tan ràpidament, malgrat que els ritmes a la UE semblen eterns, que ens han portat a una situació de transició constant des que Alemanya es va retrobar, unida, el 1989, i des que la UE va decidir la creació de la unió monetària amb el Tractat de Maastricht, el 1991. L'Europa institucional és quasi tan gran com la geogràfica. Està més integrada, és més diversa i desequilibrada. A més, el món ha canviat tant que cap marc de referència anterior no serveix. Europa està més unida, però Occident no és hegemònic. Els receptors d'ajudes d'abans ara són els creditors. En plena transició es gestionen canvis que porten a posicions menys favorables.

I Alemanya sí que n' ha perdut de complexos. És el país més poblat, la més gran economia i es comporta com a tal. Berlín, interessada en un control de les institucions, per compensar el transvasament de sobirania cap a Brussel·les, va intentar dues coses: que la Comissió Europea no tingués més de 15 membres i que, com a tal, exercís un lideratge fort. I un Parlament Europeu amb més poders, per corregir el profund dèficit democràtic de la UE a causa de la transferència de sobirania i la pèrdua de control directe dels ciutadans. En el primer cas, la dimensió de la Comissió, Alemanya va fracassar per culpa dels països petits, que no volien deixar de ser-hi. Resultat: tots tenen comissari, però més de la meitat amb carteres poc significatives i competències inflades. El president ho centralitza tot i la burocràcia d'elit controla. Berlín desconfia i hi planta cara.

Ara fa poc mes d' un any, la mateixa Merkel va enterrar el "mètode comunitari", de transvasament de poders a les institucions, i va consolidar el "mètode de la Unió": més que mai els governs de cada país, i no les institucions, tenen l'última paraula. La gran part del complex enreixat d'organismes creats contra les turbulències financeres es basa en aquest mètode: un cert paper addicional per a la Comissió, però amb les capitals a la posició central. La clau és la coordinació.

Pel que fa als poders del Parlament, va guanyar. Tothom hi veia avantatges. L'argument de la manca de control democràtic és de pes. Però el pas s'ha fet a mitges. El PE encara és una Cambra sense les primeres espases de la política. Els processos legislatius són lents i compartits amb el consell de ministres.

Com és que Alemanya vol germanitzar Europa des de Berlín? A cops de crisi financera? Karl Heinz Bohrer, editor de la revista Merkur , en culpa la classe política. Alemanya no ha fet esforços a la mida del seu pes per col·locar els seus dirigents davant de les institucions europees o internacionals. Va sorprendre quan Merkel, a l'hora de substituir Jean Claude Trichet, va deixar anar l'oportunitat de col·locar un alemany al capdavant del Banc Central Europeu. Bohrer lamenta la profunda "regionalització" de la política alemanya, que fa que els dirigents prefereixin l'àmbit local que la UE. En canvi, pretenen, des d'aquesta ambició regional-local de la política, exercir-ne el control. Per exemple, el director del Fons de Rescat Europeu és un alt funcionari alemany. I el secretari general del Consell de la UE és un alemany acabat d'arribar.

La tesi de Fergusson/Poirot, que apunta Alemanya amb el dit acusador, és exagerada, però hi ha algun instint assassí que pul·lula per l'Exprés de la UE. Potser és com a la novel·la, amb múltiples assassins, cadascú amb un motiu diferent. La crisi de l'euro és una crisi política. Els jugadors més forts són els que reparteixen el joc. No els que es limiten a controlar-lo.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT