No estem avesats a contemplar les emocions dels polítics. Sobretot quan són líders, o figures de primera fila, es tracta de fer veure que res ni ningú pot trastocar el seu estat d’ànim. Ells i elles (siguin del partit que siguin) juguen a això, i nosaltres acceptem la juguesca i ho donem per fet. No poden ser trastocats. Passi el que passi, mantenen el mateix semblant inalterable. Somriuen, generalment, o, si no, mostren un rictus sever que no pot ser destorbat ni en la més dura de les circumstàncies. Potser ploren per dins, com els pallassos, però mentrestant allà els tenim: circumspectes o enriolats, segons el moment, fent veure que estan fets d’una matèria distinta de la del comú dels mortals.
Ahir Oriol Junqueras, líder d’ERC i més que possible pròxim president de la Generalitat, es va posar a plorar en públic, durant una entrevista amb Mònica Terribas a El matí de Catalunya Ràdio. No va fer un plor estrepitós ni desesperat: a penes unes llàgrimes que li van ennuegar la veu i que no li varen permetre acabar el discurs que tenia encetat amb la convicció que hauria volgut. Unes llàgrimes furtives, per dir-ho en forma de refrany. Unes llàgrimes furtives, com a L’elisir d’amore de Donizetti. Unes llàgrimes destinades a caure damunt l’arena, segons la rumba d’en Peret. Potser sí. Però unes llàgrimes que han cridat l’atenció de molta gent.
I és que les llàgrimes d’Oriol Junqueras no eren (si més no, al meu parer) llàgrimes de cocodril. Crec que eren fruit del cansament, de pressions que no coneixem però que deuen ser extremadament dures (sorgides tant d’aquí com d’allà), de la desesperació i del malestar d’un home que toca l’objectiu de la seva vida amb la punta dels dits però que s’adona que no pot abastar-lo.
Que un líder polític es posi a plorar davant de tothom òbviament l’afebleix, perquè demostra impotència. Però també l’ennobleix i l’honora perquè demostra humanitat. Quantes vegades els nostres líders no deuen haver acabat el dia plorant tots sols dins la cuina de casa seva, o dins el llit abraçats a la seva parella? Tots plorem: per tristesa, per eufòria o per simple cansament. És un tòpic, però s’oblida sovint: la política la fan persones. I les persones, en un o molts moments de la nostra vida, per un motiu o per un altre, rompem a plorar.
Cal honorar els homes i les dones que ploren, i més quan ho fan per allò que estimen. El d’Oriol Junqueras no em sembla el plor d’un home irresponsable ni impotent, sinó el plor d’un home exhaust. Em pregunto quantes vegades deu haver plorat també el president Mas. Em pregunto si Oriol Junqueras i el president Mas deuen haver plorat algun cop l’un al davant de l’altre, o tot just després d’haver-se acomiadat. Em pregunto aquesta mena de coses, que mai no sabrem, i penso que les llàgrimes que ahir va vessar Oriol Junqueras davant dels micros de Catalunya Ràdio eren les llàgrimes d’un home honest. I que ha d’arribar el dia que un país sencer arribi a canviar el plor antic per un somriure de futur.
