Opinió 09/08/2014

La llavor

i
Narcís Comadira
3 min

El dia 7 de setembre de 1994, ara farà vint anys, va morir Enric Marquès, pintor magnífic, escriptor eficaç, lluitador incansable. Poc abans de morir, va posar una esquela a El Punt, que deia: “Francesc Marquès Casadevall (Xicu) / Avinyonet de Puigventós, 1914. Paleta. Militant de CNT-FAI / Afusellat a Girona el 2 de juliol de 1940 / Enric Marquès Ribalta, el seu nebot, el recorda / Girona, 10 d’agost de 1994”. Qui es recordava d’ell, fora del seu nebot? Va ser l’última gran lliçó d’Enric Marquès, aquesta esquela. Una manera de dir-nos que no solament hi havia les víctimes conegudes de la repressió franquista.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La setmana passada, Antoni Puigverd, a La Vanguardia, en una columna preciosa, també ens feia memòria dels lluitadors desconeguts, callats, esborrats de la memòria col·lectiva, a propòsit de Ramón Fernández Jurado, que va ser regidor de Castelldefels, immigrant vingut d’Almeria, professor de català. Quan va morir, van posar el seu nom a la Biblioteca de Castelldefels. Però un ajuntament posterior el va fer esborrar. No era precisament dels seus. Esborrat, doncs, condemnat a l’oblit. En aquest país, només hi ha hagut una veritat, un dogma, i un eslògan predicat messiànicament pel president Pujol: “Qui no està amb mi, està contra Catalunya”.

Ara aquest orgull immens s’ha esfondrat. I aquesta desgràcia sembla que ha arrossegat una multitud dels seus, que s’afanyen a fer llenya de l’arbre caigut o a omplir de llàgrimes còrrecs d’incertitud, per dir-ho amb el vers de Gabriel Ferrater. Però per sort el país és ple de gent que no era dels seus, gent que ha treballat sincerament i sovint sense cap reconeixement, però que ho ha fet amb la convicció clara que calia fer-ho.

Vaig sentir a parlar de Jordi Pujol fa molts anys. Devia ser el 1958 quan, un diumenge al migdia, una colla de postadolescents i de joves gironins vam escoltar “un metge jove de Barcelona que ens parlarà de Catalunya”. No em preguntin què va dir. A mi, llavors, el cap m’anava tot ple d’una altra cosa, per tornar-ho a dir amb un vers de Ferrater. Jo tenia setze anys. No em degué impressionar massa perquè mai no vaig ser pujolista ni convergent. De fet, mai no m’ha agradat Pujol. Un milhomes, com deia d’ell Joan Ferraté. Quan algú era proposat per a algun càrrec, el primer que preguntava era: “Ja és dels nostres?” Pujol s’ha allargassat en la primera línia d’aquest país massa anys.

Ara, incomprensiblement, ell mateix ha tancat la seva història amb un capítol gens honorable. Per què durant tants anys ha mentit i ha defraudat el poble de Catalunya? És incomprensible. Cobdícia? Per què ho ha confessat? Amor desmesurat i cec a la família? Por perquè ja sentia al clatell l’alè dels perdiguers d’Hisenda que l’encalçaven? A ell, que havia estat Espanyol de l’Any, creador de majories parlamentàries a Madrid, amic del rei, dels presidents del govern. No, a ell mai no li podia passar una cosa així. Era intocable. Però, tan llest, no es va adonar que ell era català i que sí que li podia passar una cosa així, a ell sí i no als altres, ni al rei -aforat precipitadament-, ni als expresidents -murallats per mil raons d’estat, d’estat únic i indissoluble-, precisament quan a aquests altres els convingués. He arribat a pensar que si Pujol no hagués pujat al carro independentista, si s’hagués mantingut fidel a la recerca de l’encaix autonomista, tot això no hauria passat. Però ell estava bastint el seu monument i si Catalunya arribava a ser independent i ell no hi era, el monument quedaria mancat, l’estàtua esguerrada. No, ell hi havia de ser, la independència seria el final gloriós de tota una vida. Ell, finalment, seria el pal de paller del nou estat. Però un llamp ha esberlat de cop aquest pal i ja no hi haurà monument. Quina llàstima, perquè, malgrat tot, Pujol ha fet coses per Catalunya.

On són els valors que predicava? Suposo que els que creien en ell estan decebuts i se senten defraudats. Jo estic trist pel mal que ha fet, però em sento feliçment alliberat de tota aquesta càrrega messiànica, dogmàtica i excloent. Ara és l’hora dels treballadors ocults, és l’hora de fer memòria de les víctimes oblidades i de tots els que, sense ser reconeguts, han treballat amb convicció per Catalunya. Amb convicció i honestedat. Sense aprofitar-se’n i sense deixar que els seus se n’aprofitessin. Aquests són la llavor amagada d’un país nou.

stats