Ja tenia el meu article setmanal enllestit. Hi feia una reflexió sobre els càstigs que s’imposava als delinqüents a la Barcelona medieval i el significat d’expressions com “passar Bòria avall” o fer la “passada de la vergonya” pels carrers de la ciutat. La gent s’agombolava per contemplar i fins i tot prendre part en el que era tot un espectacle públic d’escarni. Els condemnats eren assotats a cada cantonada i rebien 200, 300 i fins a 500 cops. El meu escrit analitzava l’obsessió per l’exemplaritat del càstig sumada a la morbositat del públic, cosa que d’altra banda, i salvant les distàncies de la cultura i el temps, no es diferencia gaire de la mentalitat actual.
Michel Foucault explicava que l’acció punitiva es transforma en el moment en què es deixa de castigar el cos fonamentalment per passar a castigar l’ànima. Alhora, ja no es jutja únicament el fet delictiu sinó que es posen en el mateix sac una sèrie de condicions, passions, instints i inadaptacions amb les quals són qualificats tots aquells individus considerats delinqüents. Traslladant-ho als casos de corrupció que ens envolten, em pregunto fins a quin punt algunes de les respostes que s’hi estan donant estan més centrades a oferir espectacle i exemplaritat que no a ser eficaces. Però d’altra banda i per desgràcia, el sistema penal continua sent un caldo de cultiu per als més desafavorits de la societat. En tot cas hauré de deixar ad kalendas graecas el tema del càstig i la corrupció, ja que el discurs del president Mas de dimarts a la tarda m’ha traslladat a una altra realitat.
D’entrada no puc evitar remuntar-me a les eleccions del 2010, quan Mas ens deia que escolliria els millors homes i dones per governar. Amb el discurs pronunciat a l’Auditori del Fòrum tornava a parlar de la confecció del que podríem anomenar una llista dels millors, d’aquelles persones rellevants per al país que generosament estiguessin disposades a aparcar durant divuit mesos la seva activitat professional per participar en una llista unitària. Aquests nous parlamentaris, escollits entre partits i societat civil, haurien de preparar les estructures d’estat necessàries per convertir Catalunya no només en un país independent, sinó també en un bon país. He de reconèixer que l’al·lusió a un país millor, més just i solidari, creatiu i científicament avançat és imprescindible, ja que entenc que aquest viatge només valdria la pena emprendre’l si som capaços de construir una societat millor.
En un to segur, entre ferm i amable, convincent però obert, Artur Mas va explicar amb detall el full de ruta, el què i el com, sense desvelar el quan, del que considera una situació excepcional, fet indubtable a tots els efectes independentment del que en pensi cadascú.
Mas va insistir que no hauria sigut el camí escollit per ell, si no fos perquè l’opció que tant a ell com a molts de nosaltres ens hauria agradat, un referèndum similar al d’Escòcia i el Canadà, s’ha convertit en inviable. Encara avui em pregunto com pot ser que no hàgim arribat a cap acord sobre aquesta qüestió. Sí, em diran que no val la pena insistir sobre el perquè del bloqueig total de Madrid i la negativa a qualsevol consulta. Per tant, l’únic camí dins de la legalitat és, al seu entendre, unes eleccions que adquireixin contingut de referèndum, amb una clara i única qüestió al programa: la independència de Catalunya. Com deia, Mas va anar desgranant el què i el com de forma clara i concisa; el quan va quedar en l’aire, però va posar el 2016 com a límit per a la finalització del procés, per la qual cosa no es pot esperar que es dilati gaire en el temps.
Reconec que la idea de la llista única és una opció intel·ligent i no entenc que ja s’hagi començat a dir que atempta contra els principis democràtics. Probablement m’agrada perquè mai no he estat una persona de partit, encara que n’entenc l’existència i el seu paper fonamental en la democràcia. Però en ocasions excepcionals, i la d’ara ho és, la llista única emergeix com una possible fórmula, no exempta de dificultats, sens dubte. Per als partidaris del sí em sembla una opció complexa però no impossible, encara que Junqueras la va escoltar descol·locat i no se li va escapar ni cap somriure ni cap aplaudiment. Tanmateix, per als partidaris del no o del sí-no es tracta d’una opció no difícil sinó extremadament difícil, i que els situa en una posició de desavantatge. La unió del bloc del sí té, per sobre de tot, un objectiu clar: la independència. Per contra, la resta de formacions es mourien entre el sí-no i el no rotund, cosa que sens dubte dificultaria el seu discurs. Seria interessant, encara que és molt poc probable que prosperi, que també aquí hi hagués una llista unitària.
De segur que en els pròxims dies s’especularà molt sobre l’interès del mateix president Mas, encara que ell ja ha marcat molt hàbilment els seus límits. El debat realment interessant gira a l’entorn del perfil dels homes i dones dialogants que podrien formar part de la llista, ja que hauran de ser grans experts en les diferents matèries del joc; és a dir, hauran de ser coneixedors i competents per a la preparació de les estructures del que haurà de ser un nou estat. Em sap greu dir, però, que qualsevol opció que es prengui no serà neutra, perquè tampoc no ho és la ideologia de les persones, ni tan sols sota aquest mandat, i no és el mateix defensar postures liberals en economia, justícia o educació, per posar-ne algun exemple, que tenir una perspectiva socialdemòcrata o d’esquerres. Aquesta seria per mi una de les principals dificultats amb què es trobarien.
Però bé, suposem que arribem a configurar aquesta llista dels millors i es posen a treballar. Mentrestant, qui governarà els pròxims divuit mesos?
