Durant quatre anys vaig fer de secretari de Cultura de la Generalitat a les ordres del conseller Tresserras. Avui, reincorporat a la vida professional, segueixo des de la distància però amb interès les polítiques culturals.
De les múltiples tasques que el conseller em va encomanar, probablement la més apassionant va ser la direcció operativa del procés que va portar a la llei del cinema. Des dels coneixements adquirits aleshores vull aportar algunes claus per interpretar millor l'acord entre el conseller Mascarell i les majors . Un acord políticament molt bo i tècnicament molt millorable.
És políticament molt bo perquè, com ha dit Tresserras, evita el bloqueig. Nosaltres vam aconseguir contra pronòstic un gran consens polític al voltant de la llei (90% del Parlament), però no vam saber o no vam poder incorporar-hi distribuïdors i exhibidors, que van trencar relacions amb la Generalitat. L'enquistament hauria estat nefast i a més contrari a l'esperit de la llei, perquè l'article 18 planteja un escenari de progressivitat i parla de manera explícita d'un procés concertat amb el sector. Amb les relacions trencades, ni hi ha progressivitat ni concertació possibles. Anàvem de cap a un atzucac.
Cal felicitar, doncs, el Govern per haver recuperat la relació amb majors i exhibidors, però sobretot perquè ho ha fet sense tocar la llei i deixant clar que "no hi ha marxa enrere en el marc legal del català al cinema", segons Artur Mas. Mascarell ha fet política i l'ha fet bé, perquè les majors han comparegut en públic i, per primera vegada, no han exigit la retirada de la llei. Qui no hi vegi un progrés evident és que es mira el món amb l'ànima ferida, manllevant l'expressió encunyada per Salvador Cardús.
L'acord, alhora, és molt millorable tècnicament. Se'ns diu que les majors doblaran 25 títols el 2012 i que de cadascun en distribuiran 25 còpies. Que hi haurà 50 pantalles al país preparades per exhibir-les i que d'aquesta manera es pot arribar a un milió i mig d'espectadors en català en poc més d'un any. La dada de 25 còpies per ella mateixa no diu res. Cal saber quantes còpies en castellà circularan de la mateixa pel·lícula. Si és cert que seran les més comercials, podem afirmar que les 25 còpies catalanes competiran amb una xifra de castellanes que anirà de les 70 a les 100 segons el títol.
També sabem (si no, no surten els números) que la gran majoria de còpies castellanes no tindran en el mateix complex competència d'una còpia catalana, i que en canvi la majoria de còpies catalanes sí que hauran de conviure amb una, dues o més còpies castellanes. Aquesta desigualtat de condicions tan marcada és, i ho sabem per l'experiència acumulada, tremendament desincentivadora del consum en català. Continuarà fent falta una actitud militant per buscar i trobar la còpia catalana, i el públic el que vol és triar, no militar. És com si a la majoria de quioscos només hi hagués La Vanguardia i El Periódico en castellà, i que per trobar-los en català haguessis de peregrinar. El català funciona quan l'oferta és d'accés tan fàcil com el castellà. Si no, pateix molt. L'expectativa d'un milió i mig d'espectadors, en aquestes condicions, no és realista.
Es pot arreglar? No sé si s'hi és a temps, però hi hauria maneres de fer-ho sense pervertir l'acord signat: una seria reduir, si cal, el nombre d'estrenes en català el 2012, però garantir-ne la paritat total català-castellà en còpies. Una altra seria mantenir el nombre de títols i còpies, però garantir que les catalanes no tinguin competència castellana allí on es projectin. Qualsevol de les dues alternatives oferiria millors resultats que la fórmula pactada.
Hi hauria encara una tercera possibilitat, al meu entendre encara millor tècnicament: centrar l'acord per als dos primers anys en el doblatge i distribució de cinema infantil. Èxit assegurat i injecció de dosis de positivitat a l'aplicació de la llei. Desconec si la conselleria es va arribar a plantejar aquesta opció, o bé si les majors la van rebutjar. Nosaltres la vam deixar escrita com la més desitjable, consta en els documents de traspàs que vam lliurar al nou equip en el moment del relleu.
Els inconvenients tècnics que he descrit no serien especialment preocupants si l'acord no s'hagués presentat a l'opinió pública com un test per demostrar si hi ha o no hi ha un mercat per al català al cinema. Pels motius exposats, és molt probable que les xifres resultants no siguin bones, i és segur que les majors intentaran utilitzar-les per fer embarrancar la llei. Arribat el cas, caldrà que Mascarell torni a demostrar la seva capacitat política i que el president Mas mantingui la fermesa que ha demostrat fins ara en aquest tema. Mentrestant, celebrem el desbloqueig de la situació i de passada brindem per Pa negre . Felicitats, Isona!
