Publicitat
Publicitat

Una metàfora fàcil

Aquest passat cap de setmana, les notícies que feien referència al descobriment del cadàver d'un home dins un armari d'un apartament de Lloret reiteraven amb insistència que el cos es trobava "en un estat de descomposició molt avançat". El tema s'anava repetint a cada telenotícies i a cada butlletí horari radiofònic, i no hi havia vegada que no se subratllés el detall de l'avançada putrefacció del fiambre. Era un detall pertinent, tot sigui dit, perquè el fet que el cadàver estigués en tal mal estat complicava molt la feina d'identificar-lo, i fins i tot la de determinar-ne la causa de la defunció. Però no deixava de resultar un pèl torbador que, cada vegada que enganxaves la notícia a part o banda, et recordessin que en un armari de Lloret s'hi havia trobat un mort "en estat molt avançat de descomposició". És el que tenen les notícies macabres: que conviden a la repetició intensiva, perquè en el fons causen en el personal tanta repugnància com fascinació. És allò que, per resumir, es coneix amb el nom de morbo.

Durant el mateix cap de setmana hi ha hagut altres notícies rellevants, no en faltaria d'altra. Sens dubte, la més destacada ha estat la constitució dels nous ajuntaments del país, i dins d'aquesta, la presa de possessió de Xavier García Albiol com a batlle de Badalona, que torna a tractar-se d'una notícia morbosa, ja que suscita repugnància i fascinació en quantitats enormes. La imatge del nou home de moda dins el PP català (i espanyol, ara que no se'ns ofengui ningú) besant la vara d'alcalde i dedicant una mirada desafiadora als objectius de les càmeres feia pensar en Lord Voldemort a punt de proferir un malefici que provoqui alguna catàstrofe de primera magnitud. Per exemple, una fractura social alimentada per un discurs intoxicador i demagògic sobre la immigració, aprofitant la no menys penosa falta de concreció de la resta de forces polítiques sobre aquesta matèria. I ja que les mencionem cal, ara sí, felicitar calorosament tant els dirigents de CiU (per haver fet possible una situació tan poc estimulant) com els del PSC (per haver fet tot el que han pogut per arrossegar els convergents fins aquí). Això que han fet els uns i els altres també té un nom: se'n diu tacticisme, i consisteix a fer passar els interessos del propi partit -molt prioritàriament, l'erosió del rival- per davant de l'interès general.

El resultat és que, ara, el discurs de la xenofòbia no tan sols té cobertura partidista (la que li proporciona el PP, que es fa seu amb alegria aquest filó de vots indesitjables), sinó també institucional, i no de qualsevol rang: parlem de l'alcaldia de la tercera ciutat de Catalunya. La qual cosa ens obliga a constatar que, tot i que hem d'esperar que encara no ens trobem en un estat massa avançat de descomposició, la nostra democràcia i la nostra societat del benestar comencen a fer un tuf de podridura que ja no es pot dissimular. Sí, ja he avisat al títol que la metàfora era fàcil. Però és que em temo que, a més, es prou exacta.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT