Publicitat
Publicitat

En un moment obscur

Europa està en una situació inquietant. En dates que acostumem a associar amb la calma interior, regna el desassossec; un té la sensació que Europa està indefensa, a mercè d'algun atac dels pèrfids mercats, atac que pot produir-se en qualsevol moment i que pot significar el principi de la fi del projecte europeu. La sensació té una base real: és concebible, encara que improbable, que un assalt especulatiu al deute d'un dels països perifèrics estengui el pànic i engegui una cadena d'impagaments que faci impossible la supervivència de l'euro, i pot ser que ningú pugui fer-hi prou per evitar-ho. Per primera vegada en molts anys, el pitjor deixa de semblar impossible.

La fragilitat de la situació actual es deu al poc afany amb què s'han afrontat les conseqüències de la crisi iniciada fa més de quatre anys; aquesta manca de zel, al seu torn, té dues causes: els interessos nacionals immediats han prevalgut per sobre de l'interès general, i a cada país s'ha procurat protegir el sector financer per davant de tot. Deixem per avui aquesta segona causa -que es mereix almenys un article a part- per reflexionar sobre la primera, que és un obstacle insalvable per a qualsevol projecte de construcció europea: ¿estan en un error els electors de qualsevol país de la Unió que castiguen sense vacil·lació qualsevol polític que anteposi un assumpte europeu a un de nacional? Tot ens diu que sí: el futur del món serà el que vulguin mitja dotzena d'ens dotats d'una base territorial, un gran mercat, un exèrcit i una voluntat política única; els altres, els gairebé dos-cents estats que existeixen avui, no comptaran. Europa, es diu, ha de ser un dels grans o resignar-se a ser irrellevant.

Hi ha precedents d'aquesta mena de ceguesa col·lectiva. D'una petita obra mestra de Jordi Nadal, España en su cenit (1516-1598) , n'extrec el següent paràgraf, relatiu a la llarga decadència política d'Itàlia a l'Edat Moderna: " Consecuencia de su mismo esplendor medieval, de la excesiva pujanza y atomización política que incapacitó a las diversas entidades autónomas para acompasar su marcha a la marcha de la historia hacia las agrupaciones nacionales y el poder absoluto ". ¿No ens deu estar passant el mateix? A primera vista sembla que sí: ni l'esplendor passada ni l'atomització present estan en dubte; els països avui més poderosos de la Unió no volen renunciar a les prerrogatives que semblen concedir-los el seu pes econòmic i la seva grandesa passada. El nostre vertader interès, doncs, és donar suport decididament al projecte tal com està concebut; qualsevol alternativa és un suïcidi.

No tan de pressa, diran alguns, i amb raó. Per començar, s'acostuma a parlar de la marxa de la història quan han passat segles des que els esdeveniments comentats van tenir lloc, però ¿pot saber-se cap on es dirigirà demà, la història? A més, l'argumentació anterior atén només a la lògica del poder econòmic i polític: cal unir-se, a qualsevol preu, per seguir tenint poder. És, no obstant, legítim pensar que aquesta no és l'única lògica possible. És el mateix que contemplar tota la vida econòmica sota el prisma del creixement, com si aquest fos l'únic objectiu que s'hagués de proposar a una societat. Mantenir el poder no pot ser la vertadera justificació del projecte europeu. Cal recordar que no ho va ser en els seus orígens. Al contrari: els que van escriure el Manifest de Ventotene, redactat a la Itàlia del 1941 i que constitueix la inspiració dels fundadors del Mercat Comú, no estaven preocupats per la influència d'Europa al món, que ningú posava en dubte en aquell moment. Proposaven una forma política, l'Europa federal, que permetés viure en pau a les nacions que la composaven. I tenien raó. En l'origen de tots els estats nació del dinou hi trobem el mateix mite: un poble bo, envoltat d'enemics dolents, als quals acaba vencent per recuperar la seva llibertat. L'estat nació acostuma a ser una criatura naturalment bel·licosa, i ha donat abundants mostres del seu instint sanguinari durant més d'un segle. ¿No seria ja hora de deixar enrere la història a l'estil Astèrix?

La renúncia a la nostra identitat nacional a favor d'una cosa en aparença tan abstracta com Europa ens produeix vertigen, i és natural, perquè ens han ensenyat que la nostra identitat personal, la nostra cultura, tenen com a base la nació. Però potser això no sigui així. Un historiador anglès avui oblidat, Christopher Dawson, pensava el contrari: "El fonament últim de la nostra cultura -escrivia el 1923- no és l'estat nacional, sinó la unitat europea. És cert que aquesta unitat no ha aconseguit assolir una forma política, i potser no ho aconseguirà mai; però no per això deixa de ser una societat real, i no una abstracció intel·lectual; i és només en la comunió en aquesta societat que les diferents cultures nacionals han assolit la seva forma actual". Aprofitem aquests dies, doncs, per recordar que la construcció europea no només és més que un negoci. És, també, un perfeccionament del que existeix, més que no pas una renúncia.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT