Publicitat
Publicitat

I les multinacionals espanyoles?

La setmana passada vaig defensar que, amb independència del que estableixi la normativa comunitària i sigui quina sigui la voluntat dels estats membres, les relacions comercials entre una Catalunya independent i la Unió Europea es mantindrien inalterades des del primer dia. I això és perquè els interessos de les multinacionals establertes aquí són molt grans, la seva dependència de la fluïdesa dels intercanvis de mercaderies és molt gran i el seu pes en la Unió Europea és molt gran. Concloïa que des del punt de vista econòmic el debat independentista no té sentit perquè hi ha poc a debatre. Ara bé, ¿podem aplicar el mateix argument al comportament previsible de les multinacionals espanyoles? I, cas que fos així, ¿significa això que la independència no tindria cap cost econòmic? La resposta a la primera pregunta ens ajudarà a respondre a la segona.

Pel que fa a les multinacionals manufactureres, l'argument és exactament el mateix. Inditex acaba d'invertir 200 milions d'euros a Tordera per construir el centre logístic de tres de les seves marques (Massimo Dutti, Bershka i Oysho); les fàbriques del grup i tots els proveïdors hi envien els productes, i des d'allà se serveixen a les botigues dos cops per setmana. Inditex, com Volkswagen, Renault/Nissan i BASF -empreses a què em referia la setmana passada-, pressionarà perquè ningú introdueixi cap obstacle físic, regulador o fiscal a la lliure circulació de mercaderies per les fronteres del nou estat, que, als efectes pràctics (suposant que no als jurídics), seguiria formant part de la Unió Europea.

¿Què es pot dir de les empreses energètiques, de telecomunicacions, de les d'infraestructures? El mateix. Endesa no tindria cap altre interès que mantenir les seves centrals de producció en funcionament i continuar subministrant (i cobrant) als seus clients catalans; quan faltés electricitat continuaria comprant-la a França. Telefónica no desmantellaria cap xarxa, ni interrompria les comunicacions entre els seus clients i el món. Ferrovial no s'enduria l'autopista Terrassa-Manresa (ni deixaria de cobrar-hi el peatge, mal que ens pesi). Tot exactament com avui.

¿I els bancs? El BBVA continuaria acceptant els dipòsits del Sr. Guardiola i procuraria que ell no els desviés a cap altre banc; tampoc no retiraria la línia de crèdit que va concedir al Sr. Ferrer, que serveix un component per a l'Opel Corsa tant a Saragossa com a Eisenach, perquè això només afavoriria la competència. Ara bé, seria possible que retirés el crèdit al Sr. Fuster, que fa instal·lacions de tota mena i té una forta dependència del sector públic català, mentre els acords fiscals entre Espanya i Catalunya no estiguessin tancats, els ingressos del nou estat català no fossin clars i es dubtés de la seva consolidació.

Aquest darrer cas ens porta als costos de la independència. La independència per se , en el marc de la Unió Europea -que s'ha de donar per descomptat perquè aquest seria l'interès de les grans empreses europees, incloent-hi les espanyoles-, és neutra econòmicament. Les empreses catalanes, els seus empresaris i els seus treballadors seguirien igual, ni millor ni pitjor (una altra cosa són el dèficit fiscal i la política d'infraestructures, que són el quid de la independència des del punt de vista econòmic). Ara bé, el procés cap a la independència pot ser costós si és llarg, incert, ple de tensions i de xantatges. Per tres motius: perquè una part de l'economia depèn de les administracions públiques, i si els ingressos d'aquestes no fossin clars, els resultaria molt difícil finançar-se; perquè els empresaris congelarien les inversions fins que el panorama polític s'hagués aclarit, i perquè durant un temps hi hauria un boicot a Espanya contra els productes catalans (Modest Guinjoan i F.X. Cuadras han estudiat aquest darrer punt a la vista d'experiències similars). La independència no té cost; pretendre-la, sí.

¿Aquest cost seria alt o baix? Només podem dir dues coses: seria baix si la secessió fos a l'europea (com ho va ser entre Noruega i Suècia el 1905 i entre la República Txeca i Eslovàquia el 1993) i seria alt si fos com ha estat la norma quan s'ha independitzat una colònia europea; que el lector decideixi quin escenari li sembla més probable. L'actual situació econòmica, amb Espanya intervinguda de facto per la Unió Europea i Catalunya intervinguda de facto per Espanya, fa impensable un procés que no sigui controlat i pacífic, per la senzilla raó que cap dels dos actors principals, l'estat espanyol i la Generalitat, serien capaços de sobreviure gaire temps (mesos el primer, setmanes el segon) sense respiració assistida. El procés, doncs, el controlaria qui controla aquesta respiració assistida -la Comissió Europea, el BCE i l'FMI en primera línia, i el Bundesbank i Merkel en segona- i aquests tindrien molt d'interès que el procés, portés on portés, fos ràpid, net i pacífic.

En definitiva: les multinacionals europees, espanyoles i catalanes, igual que les institucions polítiques europees, són conservadores perquè necessiten que els escenaris en què treballen siguin clars. No podem esperar, doncs, que encoratgin cap secessió. Ara bé, precisament per aquest motiu, si un dia la secessió esdevingués irreversible treballarien amb eficàcia per consolidar-la.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT