Publicitat
Publicitat

El mur del PP (i tots els altres)

El 1989 va caure el Mur de Berlín i dos anys després, ara en farà deu, es va dislocar l'URSS. De murs, però, n'hi ha hagut sempre -les muralles d'Alexandre el Gran, la Gran Muralla, el mur d'Adrià...- i encara en queden molts dempeus, uns més visibles que altres: el que separa el Marroc d'una part de Mauritània, el que encercla un barri de Bagdad per protegir-lo, el que separa les dues Corees, el que divideix la part grega i turca de Xipre, el de l'Índia del Pakistan a la regió del Caixmir i, naturalment, el que Israel ha fet a Palestina. Són de maons, ciment, filferro. I també hi ha murs legals, com l'antiimmigrants que impedeix l'entrada de pobres als països rics.

Tot això ho conta el filòsof francès d'origen búlgar Tzvetan Todorov a Murs caiguts, murs erigits (CCCB). Arriba a la conclusió que els pitjors són els murs mentals ideològics i ho centra en l'herència que han deixat quaranta anys de règims comunistes: un llegat fet de desconfiança cap a tota apel·lació al bé comú, de tant com es va pervertir aquest concepte. I així van els països excomunistes de l'est europeu.

Quan ahir sentia els líders del PP, hi veia un espès mur mental, el que a Castella endins molts duen gravat per herència franquista i anterior, i fruit del qual marquen el terreny de joc amb Catalunya. Només conceben una Espanya homogènia, gran i lliure. Tres dècades de democràcia han canviat moltes coses, no aquesta. És un mur que des d'aquí no podem trencar. És feina seva, si mai volen.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT