Publicitat
Publicitat

El mur del PP (i tots els altres)

El 1989 va caure el Mur de Berlín i dos anys després, ara en farà deu, es va dislocar l'URSS. De murs, però, n'hi ha hagut sempre -les muralles d'Alexandre el Gran, la Gran Muralla, el mur d'Adrià...- i encara en queden molts dempeus, uns més visibles que altres: el que separa el Marroc d'una part de Mauritània, el que encercla un barri de Bagdad per protegir-lo, el que separa les dues Corees, el que divideix la part grega i turca de Xipre, el de l'Índia del Pakistan a la regió del Caixmir i, naturalment, el que Israel ha fet a Palestina. Són de maons, ciment, filferro. I també hi ha murs legals, com l'antiimmigrants que impedeix l'entrada de pobres als països rics.

Tot això ho conta el filòsof francès d'origen búlgar Tzvetan Todorov a Murs caiguts, murs erigits (CCCB). Arriba a la conclusió que els pitjors són els murs mentals ideològics i ho centra en l'herència que han deixat quaranta anys de règims comunistes: un llegat fet de desconfiança cap a tota apel·lació al bé comú, de tant com es va pervertir aquest concepte. I així van els països excomunistes de l'est europeu.

Quan ahir sentia els líders del PP, hi veia un espès mur mental, el que a Castella endins molts duen gravat per herència franquista i anterior, i fruit del qual marquen el terreny de joc amb Catalunya. Només conceben una Espanya homogènia, gran i lliure. Tres dècades de democràcia han canviat moltes coses, no aquesta. És un mur que des d'aquí no podem trencar. És feina seva, si mai volen.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT