La majoria de gent no sabem ben bé què pensem ni què som. Sembla estrany, però sobre nosaltres mateixos toquem d’oïda. Acostumem a esquivar hàbilment les preguntes de fons. Anem passant. Anem per la vida pendents del dia a dia i evitem incomodar-nos amb quina és la nostra identitat ideològica o cultural. Per no mullar-nos, adoptem la fórmula indefinida del “Jo no sóc això, però tampoc allò”. És, però, una fórmula que, per defecte, diu més de nosaltres del que ens pensem. Retrata la nostra manca de compromís. Ens despulla. La nostra incapacitat per decidir què som fa que en realitat no siguem exactament res. Uns quants exemples caçats al vol.
Jo no sóc ric, però tampoc pobre.
Jo no sóc de dretes, però tampoc d’esquerres radical.
Jo no sóc nacionalista, però tampoc un cosmopolita desarrelat.
Jo no sóc neoliberal, però tampoc sóc estatista.
Jo no sóc favorable a la cosa pública, però tampoc es pot dir que ho sigui de la privada.
Jo no sóc independentista, però tampoc antiindependència.
Jo no sóc europeista, però tampoc sóc un euroescèptic.
Jo no sóc un progre, però tampoc sóc conservador.
Jo no sóc castrista, però tampoc anticastrista.
Jo no sóc un obsés polititzat, però tampoc un passota apolític.
Jo no sóc un individualista, però tampoc un compromès.
Jo no sóc racista, però tampoc multiculti.
Jo no sóc de missa, però tampoc menjacapellans.
Jo no crec en Déu, però tampoc no crec que no cregui en res.
Jo no sóc un escèptic, però tampoc un crèdul.
Jo no sóc de mar, però tampoc de muntanya.
Jo no sóc de llegir, però tampoc només de tele.
Jo no sóc poètic, però tampoc prosaic.
Jo no sóc un cultureta, però tampoc un incultureta.
Jo no sóc de ciències, però tampoc de lletres.
Jo no sóc un esperit artístic, però tampoc un antiestètic.
Jo no sóc un fanàtic del Barça, però tampoc sóc del Madrid.
Jo ja no sóc del Messi, però tampoc del Luis Suárez.
Jo no sóc partidari de tenir fills, però tampoc hi sóc contrari.
Jo no sóc de fer festes, però tampoc sóc un paio avorrit.
Jo no sóc d’esplai, però tampoc de disco.
Jo no sóc de cervesa, però tampoc de cava.
Jo no sóc de mantega, però tampoc només d’oli.
Jo no sóc de carn, però tampoc de peix.
En fi, que ni carn ni peix, ni blanc ni negre, ni teva ni meva, ni sí ni no. Terra de ningú. Els llimbs. D’aquesta indefinició, Zygmunt Bauman en diu societat líquida. També ho podríem batejar com a societat (auto)limitada o destrempada o sense sang o poruga o... Potser és la reacció històrica lògica a un segle XX de fanatismes. O potser senzillament és que és molt difícil saber el que un és de debò.
