L'altre dia un banquer, el nom del qual no estic autoritzat a dir, feia notar que és veritat que el món està fatal, sí, però que paradoxalment l'economia mundial creix un 4% a l'any. Naturalment, qui creix són els països emergents. Per aquí més aviat ens estem submergint.
El mateix senyor, que treballa en una obra social, explicava que la seva entitat té programes per atendre els nens que van per les nostres ciutats amb la clau de casa (però sense el duro). Els seus pares treballen, ni que sigui en l'economia submergida, i no poden anar-los a buscar a l'escola ni ajudar-los a fer els deures.
Ai, el meu fill petit, en Feliu, és un d'aquests nens. L'altre dia, tornant de la classe de trombó, a l'autobús va veure un noi que "esnifava -sí, va fer servir aquest verb- una cosa blanca". Es veu que aquestes coses ara es fan a la vista de tothom, en un transport públic. O el meu fill té molta imaginació o la cosa està fatal, malgrat que l'economia mundial creixi.
Encara que els nostres fills ens expliquin coses d'aquestes, extraordinàries, les acabem vivint amb una inconscient normalitat, de manera quasi domèstica. Potser per això ens costa tant de domesticar-les, aquestes coses. Em sembla que suggeriré al senyor banquer que la seva entitat domestiqui els nois que esnifen a l'autobús, abans que ens submergeixin a tots.
