Opinió 02/12/2014

El nom i la cosa

i
Josep Ramoneda
3 min

1 . PARTITS. El panorama de la política francesa és desolador. Aquests dies he estat a França, coincidint amb la consagració de Marine Le Pen com a líder del Front Nacional i el retorn de Nicolas Sarkozy com a president de la UMP, el partit de la dreta postgaullista. I m’he trobat per primera vegada que periodistes, sociòlegs, politòlegs, a més de donar per fet que Marine Le Pen serà a la segona volta de les eleccions presidencials del 2017, no descarten que, segons qui sigui l’altre candidat, l’agrupació del vot republicà contra l’extrema dreta no funcioni i pugui guanyar. La desmoralització és tan gran que fins i tot entre la gent d’esquerres Alain Juppé comença a ser vist com l’única esperança, és a dir, com el mal menor que podria desplaçar un Sarkozy amb cara de segones parts, aquelles que mai són bones, i evitar la victòria del Front Nacional. El president Hollande segueix enfonsant-se, i Manuel Valls, que continua atrapat entre les exigències de Brussel·les, l’ombra de l’Elisi i unes pulsions conservadores que agraden més a la dreta que a l’esquerra, ha perdut la imatge d’estrella a l’alça.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Tan gran és el desconcert en la política francesa que tots els partits s’estan plantejant el canvi de nom, com si aquest sol fet ja hagués de millorar la cosa. Sarkozy, abans d’arribar, ja va anunciar un nom nou per a un nou partit. Manté el costum de proclamar una revolució cada matí, malgrat que en cinc anys de president amb prou feines va fer un parell de reformes. En tot cas, la dreta francesa, que no és un partit estructurat com el PP, sinó una suma de famílies, ha canviat de nom sovint sense que canviï mai la cosa. Però ara està en fallida econòmica i amb problemes amb la justícia per les campanyes de Sarkozy, i algun moviment s’ha de fer. Manuel Valls vol treure la paraula socialista de les sigles, en el que és la renúncia prematura a una identitat socialdemòcrata que encara té valor simbòlic, ni que sigui per malenconia. Abans de canviar el nom seria bo precisar cap on es vol anar. Fins i tot la triomfadora Le Pen vol convertir el Front Nacional en Front Republicà, en un exercici que només demostra la impotència dels seus adversaris, que estan deixant que els robi fins i tot la identitat republicana.

Arreu del sud d’Europa els partits trontollen. Aquí almenys en surten de nous. I els vells també busquen maquillatge. El canvi de nom ha sigut tema, si bé fugisserament, en el PSOE, i Convergència voldria canviar-ho tot per alliberar-se del passat pujolista, encara que per facilitar-ho hagi d’embarcar mig país en una llista única. Per allunyar-se dels vells partits, els nous abandonen els acrònims i busquen apel·lacions a l’acció: Podem, Guanyem. L’últim a arribar ha optat pel camí del mig, unes sigles amb sonoritat de partit alternatiu: MES. De què pateixen els partits? D’impotència. Se’ls veu incapaços d’assumir “el paper dels que no tenen paper”, per utilitzar una expressió de Jacques Rancière, se’ls veu tancats sobre si mateixos, se’ls veu feixucs a l’hora d’adaptar-se als canvis, i la crisi els ha posat en evidència des del moment en què han assumit disciplinadament el principi que no hi ha alternativa. Uns s’han quedat sense projecte, d’altres han desplaçat l’eix de la seva acció cap a un gran projecte -com és la independència en el cas de Convergència-, però això no els allibera ni del pes del passat ni del paper subaltern davant la crisi.

2 . ESPECTACLE. Debat sobre la informació a Sciences Po Lyon. L’acceleració informativa que fa que una notícia desaparegui a l’instant eclipsada per la següent afavoreix una certa histerització de la vida pública. I dificulta la jerarquització dels problemes. Si no captes l’esdeveniment al vol, pots arribar tard. La cultura emocional del consum capitalista s’ha instal·lat en els mitjans de comunicació. El que importa ja no és la notícia sinó l’espectacle de la notícia. Guy Debord tenia raó: la representació sembla més real que l’experiència viscuda.

stats