Hi va haver una època no gaire llunyana en què l’estat espanyol es va complaure a fer afusellar un president de la Generalitat; ara es conforma a processar-lo amb una querella criminal. No es pot dir, doncs, que no hàgim avançat gens en l’educació democràtica d’Espanya.
Com s’ha repetit del dret i del revés, la querella contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau no és res més que una tracamanya política articulada a través de la Fiscalia de l’Estat. El seu titular hauria d’avergonyir-se de jugar aquest paperot d’estrassa com a titella d’un poder, l’executiu, que no hauria de tenir cap influència en el judicial, que és el que ell ha de servir. Però no passa res: com que els alts òrgans judicials d’Espanya estan polititzats (és a dir, intervinguts pels partits) fins a la medul·la, hem d’assistir a aquesta mena d’espectacles esperpèntics. ¿A Espanya es polititza la justícia o es judicialitza la política? És difícil de decidir una fórmula o l’altra, de tan barrejades que estan les coses. Li diríem si de cas al fiscal general, en llenguatge castís perquè ho entengui, que “ torres más dulces han caído ”. I ho han fet sovint per haver-se extralimitat en l’exercici de les seves funcions.
Òbviament, la querella contra el president Mas és un assumpte polític i no pas jurídic. I ara què? Doncs ara tot depèn de la velocitat amb què corri aquesta querella, que podem posar messions que serà força més ràpida del que és habitual. El govern espanyol està convençut de trobar-se davant d’un nou cas Ibarretxe, en què una vegada doblegat el líder s’acaba la història. No han entès que es troben en el cas completament invers: Ibarretxe va presentar estrictament en solitari una proposta que no tenia possibilitats de prosperar, perquè no tenia suports polítics ni socials suficients. I a més, hi havia encara la monstruosa presència d’ETA, que ho enterbolia tot.
A Catalunya succeeix el contrari. De suports polítics i socials en sobren, i no és un president autonòmic el que estira les masses, sinó que, justament a l’inrevés, és la ciutadania la que per una vegada dicta a un president la política que cal fer. Mas no està dominat per ERC ni per cap partit polític, sinó per la ciutadania de Catalunya, i això l’honora. Ell mateix ho ha dit en més d’una ocasió: “Si no es fa amb mi, es farà amb algú altre”. És més, em permeto sospitar que el president Mas ja deu estar sincerament cansat d’aguantar insults i pressions, i que deu començar íntimament a tenir ganes de passar el relleu. Ell ja ha fet de sobres el tros de camí que li corresponia, i la resposta, després d’aquests anys, ha estat una querella d’una Fiscalia falsificada. Quina por. Qui el succeeixi, sigui del partit que sigui, haurà de saber estar a l’altura i fer encara un pas més enllà.
Mentrestant, que el portaveu del PP català Santi Rodríguez digui que la querella contra el president de la Generalitat “forma part de la normalitat democràtica” dóna una idea clara de l’aberració dins la qual ens movem.
