Publicitat
Publicitat

La nova parella peronista (1)

A gran trets, els argentins polititzats es divideixen en dos blocs: els peronistes i els antiperonistes. Aquesta és una realitat, amb tots els matisos que hom vulgui i amb diferències ideològiques a dins de cada grup, que està tan arrelada que dóna l'aparença de respondre més a tradicions heretades -amb les quals és difícil trencar- que no pas a opcions preses en funció de problemes polítics actuals.

Això explica, en part, que en les darreres eleccions presidencials es presentessin tres candidats que s'afirmaven peronistes (Fernández, Duhalde i Rodríguez Saá), dos de clarament antiperonistes (Alfonsín i Carrió) i només dos que es negaven a acceptar aquest dilema (Binner i Altamira). La contundent victòria de Cristina Fernández de Kirchner (54% dels vots) segurament tindrà forts efectes polítics: en el bloc peronista, forçarà la retirada del vell i desprestigiat cacic Eduardo Duhalde (5%) i tancarà en el seu feu de San Luis el pintoresc Alberto Rodríguez Saá (8%), un home que parla dels extraterrestes en els seus mítings.

En el camp de l'antiperonisme, farà desaparèixer de l'escena la populista ultracatòlica Elisa Carrió (1,8%), que ha quedat per darrere fins i tot del trotskista Jorge Altamira (2,3%). D'altra banda, l'enfonsament de Ricardo Alfonsín (11%) accentuarà la crisi de la veterana Unión Cívica Radical, tal vegada en benefici de l'espavilat governador de la ciutat de Buenos Aires, Mauricio Macri, un empresari d'èxit que aspira a esdevenir el Berlusconi argentí. Del desastre electoral de l'oposició només se n'ha salvat el socialdemòcrata de Rosario Hermes Binner (17%), però amb dificultats per rendibilitzar la seva eficaç gestió política fora de la província de Santa Fe. La victòria de Cristina Fernández s'explica no només perquè té més talla política i pel tradicional vot popular peronista, sinó també per la seva capacitat per atreure bona part dels sectors progressistes independents. El 56% dels vots obtinguts a Buenos Aires, ciutat que sempre s'havia resistit al kirchnerisme, mostra que també ha tingut el suport de les classes mitjanes emergents.

La campanya electoral argentina, si la comparem amb l'actual espanyola, ha destacat per la notable mobilització política de la gent jove. Així, La Cámpora, una organització més kirchnerista que peronista, ha estat molt més present amb els seus càntics i tambors als carrers, mercats, estadis de futbol, escoles, universitats i mítings del Frente para la Victoria que no pas les oficials Juventudes Peronistas. Ara bé, qui realment ha mobilitzat les masses argentines darrerament no han estat els polítics, sinó el Nano, és a dir, Joan Manuel Serrat, que en plena campanya electoral va reunir 35.000 persones a l'estadi del Banfield, a Lomas de Zamora, a prop de Buenos Aires. Al míting més multitudinari de Cristina no hi van anar ni la quarta part de la gent.

La veneració dels argentins pels morts i la seva mitificació s'incrementarà encara més amb la victòria de Cristina Fernández, que està elevant als l'altars el seu difunt marit. La recent inauguració d'un monumental mausoleu dedicat a Néstor Kirchner al cementiri de Río Gallegos i la proliferació per tota l'Argentina d'estàtues, places, carrers, escoles, túnels, ponts i fins i tot aeroports que porten el seu nom és tota una manifestació dels rituals necròfils i del culte a la personalitat típics del peronisme. Durant la campanya electoral ha estat descarat l'intent de Cristina d'utilitzar la mort del seu marit com a reclam per obtenir vots: la gent havia de votar recordant Néstor, per honorar-lo, per fer-li justícia i, finalment, la victòria també ha estat d'ell. Avui a l'Argentina, al costat de la mítica parella Perón-Evita, s'està construint, encoratjada des del poder, la nova parella Néstor-Cristina, que explota amb les mateixes pretensions i amb el mateix to melodramàtic la prematura mort d'un dels dos. En la marxa nocturna cap a la Plaza de Mayo de milers de militants de La Cámpora, que amb torxes enceses i cançons celebraven la victòria electoral, s'evocava constantment Evita, Perón i Néstor.

El peronisme sembla avui, tal vegada més que mai, una mena de religió, amb les seves creences, les seves irracionalitats, els seus rituals, la seva iconografia i el seu santoral. De moment ja tenen la seva pròpia santíssima trinitat.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT