Primer cas: la revista El Jueves penja al seu perfil de Facebook la foto d'uns innocents llavis. Convenientment girada 45 graus semblen uns òrgans genitals femenins. Facebook ho considera una obscenitat i castiga la publicació amb un dia sense poder penjar cap contingut en aquesta xarxa social. La revista protesta perquè la foto no és cap obscenitat. Llavors el càstig és de tres dies. Sense cap explicació. Però, esclar, què podíem esperar de Facebook, que va tancar el compte d'una mare per penjar una foto donant de mamar al seu fill en la qual ni tan sols s'hi veia el pit (http://m.publico.es/360675).
Segon cas: aquesta setmana algú ha creat a Twitter @nanianorajoy. L'objectiu era fer una miqueta d'ironia amb el candidat Mariano Rajoy i en cap moment se li va faltar al respecte. El PP va queixar-se i Twitter va tancar el compte. Ah, per cert, a pesar de rebre milers de queixes, Twitter s'ha negat reiteradament a cancel·lar comptes des d'on s'incita i s'anima a l'anorèxia.
Tercer cas: els mitjans de comunicació que volen distribuir les seves edicions en paper a través dels dispositius digitals ideats per una famosa marca, han de suportar arbitràries decisions basades en criteris desconeguts relatius als continguts. Si a la marca aquesta no li agrada un contingut, obvia la publicació. I quan la publicació pregunta què ha passat, la resposta sempre és "motius tècnics". I la gent que ja ha pagat per aquest contingut es queda amb un pam de nas i sense que ningú, naturalment, li doni cap explicació ni li torni els diners.
Són tres exemples d'aquesta nova i silent censura 2.0 que encaixem sense protestar. En una societat acrítica on tot ens està bé, ni tan sols piulen els autoanomenats internautes, que van pel món dient que defensen la llibertat. Sí, la seva de baixar-s'ho tot gratis. Només una pregunta: què passaria si un mitja tradicional apliqués aquesta política?
