Segurament vau veure l'incendi d'un tren que transportava petroli al Canadà i recordareu l'episodi del Prestige , l' Exxon Valdez i tantes altres catàstrofes vinculades al transport de la nostra energia. És un dels riscos inherents a un sistema energètic centralitzat que produeix massivament l'energia en uns quants llocs i després la transporta perquè es consumeixi on calgui. En el cas del petroli, ni tan sols ens prenem la molèstia de transformar-lo en energia i utilitzar-lo on s'aconsegueix, sinó que ens dediquem a passejar-lo en brut pel món, en tren, vaixell o canonada.
L'Equador amb prou feines té un parell de refineries per processar el cru. El gruix de la producció l'exporta, i després importa el combustible i la resta de derivats del petroli. Paradoxalment, a Orellana i Sucumbíos, les províncies més productores, la falta de gasolina i dièsel és habitual.
El 31 de maig es va produir a Sucumbíos la ruptura del Sistema d'Oleoducte Transequatorià (SOTE) a causa d'una esllavissada de terra. Segons fonts oficials, va suposar l'abocament de més de 10.000 barrils de petroli, amb efectes sobre les aigües i els sediments del sistema hídric regional.
El SOTE el gestiona l'Empresa Pública Petrolis de l'Equador. També existeix l'Oleoducte de Crus Pesats (OCP), explotat per empreses extractives de capital privat i que va viure un desastre de dimensions semblants el 2009. Tant el SOTE com l'OCP serveixen d'enllaç entre l'Amazònia i la zona del Pacífic de l'Equador, esquivant els Andes, una zona d'alta sismicitat. Molta gent es va preguntar de què servia avaluar el risc ambiental de la construcció de l'OCP si havia de passar pels peus del volcà Tronador, però ja sabeu que el petroli té la virtut de transmutar-se en inofensiva plastilina quan interessa.
Els més de 80.000 habitants de la ciutat del riu Coca van beure durant una setmana aigua dels camions cisterna, que la portaven d'altres punts de la província. Va ser pitjor per a les comunitats indígenes de la ribera dels rius Coca i Napo, que, a més de l'aigua, han perdut la font natural de provisió d'aliments, per no parlar de les afectacions socioculturals i sanitàries a mitjà termini. En total hi ha més de 100.000 persones afectades a l'Amazònia equatoriana, tot i que hi ha indicis que els efectes de la contaminació han arribat al Perú a través del Napo, i s'especula que puguin arribar al Brasil a través de l'Amazones.
L'accident deixa en evidència les mancances existents en els sistemes de transport del cru equatorià i, sobretot, la necessària implicació d'un estat erigit sobre els principis de la sostenibilitat i del sumak kawsay -el bon viure-, recollits en la seva flamant Constitució. Un compromís urgent, vistos els continus estralls que pateix l'Amazònia per l'extracció petroliera tot i que s'hi hagi considerat la naturalesa subjecte de dret per primera vegada al món. No sembla que hagi de canviar res, ja que el petroli és l'aposta andina per aixecar un -d'altra banda- justificat estat del benestar. L'onzena ronda petroliera i l'explotació de nous territoris tira endavant malgrat les protestes de quatre il·luminats fa uns dies davant el consolat equatorià a Barcelona.
No s'enganyin, no és una qüestió d'aquí o d'allà, de països pobres o rics, d'una tecnologia més bona o més dolenta. És un problema sistèmic i global, ple de responsabilitats compartides i episodis recurrents com aquest, el de Canadà, el d'Alaska i el de Galícia. Aquest i tots els vessaments són conseqüència d'una demanda energètica mundial que bat rècords anuals, tot i la crisi, i que ens porta a acceptar com a inevitables tants danys col·laterals.
Ens hauríem de plantejar, per exemple, si la nostra necessitat energètica justifica posar en perill santuaris naturals com la reserva del Yasuni, a la selva equatoriana, intacta des del Terciari, per generar l'equivalent al consum energètic mundial d'onze dies. Correa vol desmuntar una de les propostes ambientals més innovadores dels últims temps, consistent a deixar el cru sota terra i evitar així la seva conversió en CO a canvi que la comunitat internacional inverteixi en projectes de desenvolupament a l'Equador la meitat dels beneficis que hauria generat la seva explotació. Ens hem de preguntar si el govern espanyol ha de gravar de manera insostenible la producció particular d'energia, desincentivant del tot la incipient xarxa de generació descentralitzada.
Poques coses estan tan interconnectades al món i ens afecten tant com l'energia. Si no parem d'augmentar l'extracció d'hidrocarburs i la concentració de CO atmosfèric, que fa poc va superar xifres mai vistes durant els últims milers d'anys (400 ppm), aviat el delta de l'Ebre i les Maldives desapareixeran dels mapes. O aconseguim funcionar amb menys energia i produir-la de manera descentralitzada i sostenible, o no hi haurà Constitució ni Tractat que ens salvi.
