La commemoració del tercer centenari de la caiguda de Barcelona a mans dels exèrcits franco-espanyols ha renovat l'interès general per saber què pensaven els catalans i les seves elits en aquella lluita solitària i a ultrança contra dues potències europees de primer ordre. Que hi hagi un renovat interès per conèixer els orígens intel·lectuals de la Catalunya del 1714 no significa que sigui un debat, ni de bon tros, nou. Es tracta probablement d'un dels debats més importants i més passionals que ha viscut i viu la historiografia catalana.
D'aquest debat sobre els orígens intel·lectuals que van portar a l'aixecament de Catalunya contra Felip de Borbó i a favor de Carles III, "rei dels catalans", en sorgeix un altre debat encara més profund dedicat a l'estudi i cerca de la tradició catalana. Evoco aquí l'obra monogràfica i recopilatòria que Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, va dedicar a la qüestió amb acurada obsessió: La tradició catalana , de 1892. En tant que sacerdot catòlic conservador i catalanista, el bisbe Torras va provar de definir la condició catalana a partir de la reconstrucció històrica d'una hipotètica tradició intel·lectual secular d'origen medieval, de monolítica catolicitat per descomptat, que s'havia servat intacta fins al 1714. La línia que traça Torras i Bages no és banal: dels orígens altmedievals d'"excepció grandiosa del sistema intel·lectual català" a Joan Lluís Vives, passant per Ramon Llull, Ramon de Penyafort, Vicent Ferrer, Francesc Eiximenis, i Ausiàs March. Segons Torras, les cohorts de frares dominics foren la culminació d'aquesta tradició catalana, atès que donaren "forma científica al pensament nacional".
No ha de sorprendre, doncs, que Torras i Bages abominés de la fi de la tradició catalana amb Felip de Borbó, que va fer entrar a Catalunya idees pernicioses, novadores i pròpies de la modernitat intel·lectual europea. En aquest manifest tradicionalista i contrarevolucionari catòlic que és La tradició catalana , el bisbe Torras saluda l'adveniment de nous brots que germinen a la Catalunya del seu moment en la forma del regionalisme i el renaixement cultural català, que ha de retornar forçadament a la seva tradició d'antany. Aquest retorn s'hauria d'haver efectuat per mitjà de la restauració de la fe catòlica i del pensament tomista, genuïnament català a parer del prelat vigatà.
La Catalunya tomista era, certament, una part central i molt notable d'aquella Catalunya austriacista que va resistir fins a l'11 de setembre del 1714. Torras es planyia de la seva quasi desaparició per la força de les armes. La destrucció del substrat intel·lectual que havia estructurat la vida social i política catalana suposava la derrota del tomisme i la irrupció d'un pensament nou i forà. Tanmateix, encara que la supressió borbònica de les universitats catalanes es pot interpretar com un intent d'implantar un nova filosofia dominant, la tot just creada Universitat de Cervera va acabar tenint dues càtedres exclusivament reservades a la teologia i filosofia tomistes. A l'altre costat, el dels vencedors, hi havia els novadors jesuïtes i la seva filosofia suarista, per a la qual es van proveir dues càtedres a Cervera. Francesc de Castellví a les seves Narraciones históricas explica com en els mesos previs a l'aixecament dels vigatans l'animadversió entre els estudiants del Col·legi de Cordelles -jesuïta i suarista- i l'Estudi General -dominic i tomista- va anar pujant de to fins a arribar als enfrontaments.
La revisió del pensament de la intel·lectualitat catalana del 1714 permet de comprendre l'abast que tenia entre l'elit del país una mentalitat catòlica ancorada en uns esquemes poc oberts a les innovacions modernes i a les dinàmiques externes de l'Europa de l'època. En aquest sentit es va expressar Jaume Vicens Vives. Antoni Rovira i Virgili no es va estar d'afirmar que els hereus del 1714 van ser els carlins de la muntanya catalana. La Catalunya catòlica del 1714 no era la Gran Bretanya protestant del 1714. El rebuig català a la modernitat es va traduir en un rebuig a l'absolutisme francès i als corrents de pensament filosòfic i teològic que s'hi van acabar associant, però no va significar que abracés, ni de bon tros, el model anglès.
Cal recordar i commemorar el 1714. Tenir present la nostra història és una necessitat, ja que, com deia T.S. Eliot, la història és sempre contemporània. Però la commemoració pot ser analítica i crítica, lliure de teleologismes, sense haver de caure en la reescriptura del que ens és incòmode. Els seus aspectes controvertits no resten al 1714 la grandesa, l'heroisme i la càrrega simbòlica que avui representa per a Catalunya. És possible que la tradició intel·lectual del 1714 fos eminentment antimoderna i tomista. Per sort, avui tenim altres tradicions intel·lectuals i polítiques distintes per evocar i imitar en el camí que els catalans volem començar a obrir.
