Enguany s’han acumulat algunes simetries cronològiques importants i fins i tot vistoses, entre les quals destaca, per descomptat, el Tricentenari. Però n’hi ha d’altres que crec que no s’han remarcat prou. Tret d’algun documental i alguna publicació estrictament acadèmica, no veig que l’inici de la Gran Guerra l’any 1914 generi grans debats. Però també hi ha la qüestió del centenari de la Mancomunitat, així com els 80 anys dels Fets d’Octubre del 1934. I una altra que ha passat completament desapercebuda, malgrat la seva importància per a Europa: el Tractat de París del 1814, on es liquida per sempre més el magma napoleònic que havia arrasat el continent. Això ens afecta més del que ens pensem, als catalans: durant un temps, Catalunya, annexionada per França, deixa de ser espanyola. En aquesta Catalunya, formada pel departament del Segre, el de Montserrat, el del Ter i el de les Boques de l’Ebre, hi havia també Fraga i Mequinensa. Deixant de banda el Tricentenari, que mereix un tractament diferenciat per moltes raons, la resta de commemoracions que acabem d’esmentar tenen una cosa en comú: remeten a diferents maneres d’entendre la modernització. No totes aquestes temptatives tenien un recorregut plausible, però: unes eren viables, i encara avui donen els seus fruits, i les altres no. Comencem per la més remota i inexplicablement oblidada.
El 1814 s’acaba amb la falsa il·lusió de substituir les velles monarquies de l’Ancien Régime per les que vol imposar Napoleó. Les seves intencions ja tenien poc a veure amb l’esperit revolucionari del 1789 -ell s’havia fet coronar emperador el 1804- però representaven unes idees que van seduir els grans cervells d’Europa, de Beethoven a Kant, passant pels nostres propis afrancesats. En tot cas, l’objectiu era la modernització d’un món podrit. Una modernització, això sí, feta a còpia de jacobinisme, militars disfressats de figurants d’opereta i divisions territorials dibuixades amb tiralínies. Com sempre, aquesta fantasia va ensopegar amb el gran fangar en què es transforma Rússia cada tardor. Què hauria passat amb la Catalunya incorporada a l’Imperi Francès en cas que les coses li haguessin anat bé a aquell homenet nascut a Còrsega? Je pense que aujourd’hui cet article n’aurait été pas écrit en catalan, mais en français...
Tot just cent anys després, el 1914, començava a Europa un segon gran fangar: el de les trinxeres. Es tractava de liquidar un altre món podrit, justament el provinent del 1814, que havia gaudit d’una generosa pròrroga. L’any 1914 existien al món coses tan històricament extravagants com l’Imperi Otomà. La Turquia moderna, que no és res més que una conseqüència de la Primera Guerra Mundial, obeeix a un desig explícit de modernització, per obra de Mustafà Kemal Atatürk. Però a l’Europa central, aquella modernització va quedar escapçada en acabar la guerra per un Tractat de Versalles que condemnava Alemanya a ser una gegantina plantació de patates i cols. El procés de modernització l’inicien els nazis, que enlluernen Europa amb autopistes, gimnàstica i acer de bona qualitat. L’any 1936, per exemple, als Jocs Olímpic de Berlín, ja es fan les primeres emissions de televisió. Simultàniament, es prepara la més horrible de les carnisseries. És tot just aquesta associació entre tecnologia i barbàrie la que farà que Adorno i molts altres autors subratllin la part més fosca de la primera.
El començament de la Gran Guerra coincideix a Catalunya amb la formació de la Mancomunitat, que, observada amb perspectiva, és l’intent de modernització més reeixit que ha experimentat aquest país. De fet, quan s’observen amb atenció els resultats que va obtenir Prat de la Riba en relació als mitjans de què disposava, la sensació és gairebé d’incredulitat. Es tracta d’una determinada manera de fer les coses, d’un estil, que variarà radicalment al cap de vint anys, en l’Europa hiperideologitzada de la dècada del 1930, la de les masses histèriques que aclamen egòlatres turbulents. Sense fer gens de soroll, quasi discretament, Prat de la Riba pretenia que a cada llogarret de Catalunya hi arribés el telèfon i alguna cosa semblant a una carretera. Als anys trenta, quan es reclamava la reforma de la naturalesa humana i la implantació de la utopia, la modernització de Prat els semblava segurament una cosa irrisòria, casolana i grisota. En aquell temps, el projecte de modernització passava per una devastació prèvia, que entre un cert tipus de personal genera emocions estètiques irresistibles. Si de tot allò avui en fem un balanç honest, no calen ni comentaris.
