Val la pena aturar-se en la metàfora de Carme Chacón, tot i que sigui tan bàsica. “Em volen obligar a triar entre el papa i la mama”, va dir en aquest acte de Tarragona on també va triomfar una frase d’Alícia Sánchez-Camacho: “El sobiranisme va de capa caiguda [sic]”. Hi ha dies, ai, que és ben difícil ser dona i escoltar impassible els raonaments d’altres dones sense voler canviar de sexe. Anem a la frase de la Chacón. M’agradaria saber si en aquest matrimoni -heterosexual, esclar- ja troba bé que la mama, tot i treballar com un escarràs, compti només amb els diners que li dóna el papa per administrar la casa i per a les seves coses. Pel que veig, ja li va bé que la mama no sigui autosuficient com jo o com ella.
Llegíem l’altre dia al diari Abc un article en què, per demostrar amb gran mala llet que l’exministra duu una vida poc proletària a Miami, on viu, explicaven que “el papa” del seu fill no era allà, amb “la mama”, però “que els visitava sovint”. Doncs això. Les parelles amb fills no sempre poden viure juntes. I no sempre s’estimen fins que la mort els separi. I no vol dir que els fills hagin de triar entre l’un i l’altre. Et separes de la parella, no dels fills. Jo em vull separar d’Espanya, no dels espanyols. N’hi ha que em són família. Em vull separar de la monarquia obligatòria, de l’escola que ens imposen, de l’espoli fiscal. ¿No coneix la Carme Chacón cap fill de divorciats? Sens dubte n’hi ha que no veuen tant com voldrien un dels dos pares. Però sap per què? Perquè no han tingut un divorci amistós. Espero que tot i que ella visqui tan lluny del papa i la mama (no sé si podem dir que Miami és el tiet) se’n faci el càrrec. Per cert, m’agradaria saber què en pensa, la Carme Chacón, del divorci i de la custòdia compartida. Potser hi està en contra, vés a saber. Últimament, dels demòcrates ja no em sorprèn res.
