La Comissió Europea ha tombat la llei del cinema de Catalunya perquè no obliga a doblar al català les pel·lícules en en castellà i sí les parlades en altres llengües europees, cosa que considera un tracte discriminatori a favor del castellà. És paradoxal que una llei pensada per forçar el doblatge o el subtitulatge en català acabi xocant amb la legislació europea per privilegiar el castellà. La queixa de la Comissió Europea, però, no té a veure amb la cultura o la llengua, sinó amb l'economia. Veu legítim que es vulgui promoure el català, però no admet que les produccions europees no castellanes hagin de pagar un sobrecost -entre 2.000 i 77.000 euros segons se subtitulin o es doblin- per exhibir-se.
És un problema que ja es va detectar quan es va elaborar la llei. Un informe encarregat pel gremi d'exhibidors, que en aquell moment hi estava molt en contra, ja advertia que el taló d'Aquil·les de la llei era, precisament, el tracte al castellà, que com a llengua també oficial quedava exempta del doblatge. Amenaçaven, com van fer, de portar el tema a Brussel·les i fins i tot a l'Organització Mundial de Comerç, i aquesta va ser la carta amagada que tenien per negociar després amb el Govern l'acord de mínims segons el qual les majors acceptaven doblar fins a 25 títols a l'any a canvi que els costos anessis a compte de la Generalitat.
L'acord de la Comissió Europea, doncs, en realitat no canvia gaire la situació. El Govern ja havia assumit que era millor pactar amb el sector i fer-se càrrec de gran part de les despeses en lloc d'enfrontar-s'hi amb la imposició de multes. Pot agradar més o menys, però l'enfrontament infinit no sembla viable. Ara s'haurà de canviar el redactat d'alguns articles de la llei mantenint, però, el seu esperit, que no és cap altre que fer créixer la presència del català al cine. Un objectiu indefugible, fruit d'una demanda social i d'una situació clarament desigual que fa massa que dura: avui el català té un ridícul 2,05% de quota de mercat.
