Publicitat
Publicitat

CARTA A PEDRO ALMODÓVAR

La pell fina

Quant temps feia que no el veia riure com en aquest dibuix de l'Àlex Gallego? Quant fa que no apareix content, satisfet, feliç? L'alegria dels inicis s'ha transformat en una amargor cada dia més profunda. En l'home que només somriu a les caricatures.

Els seus cabells em tenen subjugat. Cada vegada més blancs, cada vegada més estarrufats. El miro i veig Joan Clos a punt d'enfilar-se a l'autocar de Carlinhos Brown. Veig un d'aquells plomalls que la Guàrdia Urbana de Barcelona es posa al cap per muntar a cavall els dies de gala. Veig algú que està a mig camí entre el geni i la vedet. Entre Einstein i La Bella Dorita: Almodóvar.

Algú que sap que concentra les mirades de tothom i que les vol dirigir a aquesta tofa esferificada, producte d'un cap que no para mai de fer xup-xup. Producte, també, d'un talent que en comptes d'expandir-se en horitzontal, associant-se als seus companys de professió, ha preferit fer-ho en vertical. Sempre cap amunt i sempre una mica més lluny, menys a l'abast de la resta de mortals. Carregant-s'ho tot a l'esquena.

Vostè sempre ha volgut que el seu talent treballés amb una llibertat extrema. I qui sap si el fet d'haver anat a la seva se li ha girat en contra. Com si en un costat hi hagués el món del cine i en l'altre hi fos vostè, acompanyat de forma intermitent pels seus actors i les seves actrius. Gent amb qui tan aviat es baralla com hi fa les paus. Que primer els proposa una pel·lícula per descobrir el seu talent i al cap dels anys els n'ofereix una altra per poder-s'hi reconciliar.

No el coneixem personalment, però em fa la sensació que amb els anys el caràcter se li ha tornat agre. Tots tenim amics així. O potser ens passa a nosaltres, també. Ens queixem d'això, d'allò, no ens està mai res bé, i al final la nostra gent acaba per no trucar-nos. A ningú no li agrada associar-se a la negativitat permanent. Potser per això, les seves estrenes ja no són aquell esdeveniment que van ser durant tant temps. Quan tu t'allunyes, els altres també ho fan.

L'home que va començar a fer pel·lícules ara fa més de 30 anys respirava frescor, modernitat, irreverència, transgressió, color i obertura. Moltes d'aquestes virtuts s'han quedat pel camí. La sensació és que som a la seva etapa més fosca. L'Àlex Gallego li ha hagut de dibuixar un somriure. Doni-li les gràcies.

Transmet una sensació permanent de geni incomprès, de "no m'acabeu de reconèixer tots els meus mèrits". Com si una carrera tan llarga i esplendorosa de premis, de públic i de reconeixement li hagués anat deixant la pell cada vegada més fina.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT