Opinió 30/03/2014

Tot pensant en Crimea

i
Joan Majó
3 min

Els esdeveniments a Ucraïna i a Crimea ens han portat sorpreses, ens han generat dubtes i ens han provocat reflexions. Vull comentar dues de les que jo m’he fet, sense que m’hagin resolt els dubtes. Avanço que la primera és optimista i la segona no.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

1. Energia i economia. És conegut que una gran part de la UE és dependent del subministrament del gas rus per al funcionament de la indústria i per al benestar general de la població. Uns quants països tenen una dependència de gairebé el 100% d’aquest gas; altres (com Alemanya), de prop del 50%, i el conjunt de la UE, de l’ordre del 30%. Com que la majoria dels gasoductes passaven per Ucraïna, i ja fa temps que es preveien dificultats, al llarg dels darrers deu anys s’han construït nous gasoductes directes des de Rússia, passant per altres països o pel mar, tant al nord com al sud. Amb això s’ha disminuït molt el risc de tall de subministrament en cas que hi hagués problemes a Ucraïna, ja que gairebé la meitat del gas no ve ara per aquest camí.

Però si tot el que està passant a Ucraïna i a Crimea acaba generant enfrontaments directes de la UE amb Rússia, el que podria passar és una interrupció del subministrament en origen, i tots aquests tubs no servirien per a res. Aquest escenari, que no era el previst fa deu anys, ens fa plantejar dues preguntes. Primera: ¿la UE pot prescindir del gas rus? I en segon lloc: ¿Rússia pot prescindir dels ingressos de la venda de gas a Europa?

La resposta a la primera és no. La decisió d’Alemanya de prescindir de l’energia nuclear quedaria compromesa; l’alternativa d’utilitzar gas del nord de l’Àfrica suposaria un nou risc d’inestabilitat; i la possibilitat que es pugui substituir per gas americà procedent del fracking és utòpica a curt termini, encara que aquests dies Obama l’estigui oferint. Per tant, la UE s’ha d’assegurar que el gas rus continuï estant disponible, i això explica en part el trist paper que s’està fent davant de les decisions de Putin a Crimea.

Però això no vol dir que la UE hagi d’acceptar amb submissió els reptes de Putin, perquè la resposta a la segona pregunta també és no... La nova economia russa està en bona part basada en l’explotació i l’exportació dels seus recursos naturals, sobretot energètics, i seria bastant difícil trobar clients alternatius fora de la UE, tenint en compte sobretot que les infraestructures de transport estan pensades mirant a Occident. Tot això em fa pensar que estem en una situació en què totes dues parts tenen interès a no portar l’enfrontament massa lluny, perquè en sortirien tots dos molt perjudicats. Rússia, aprofitant el desordre de la situació a Ucraïna i els errors de la UE en la seva intervenció, ha aconseguit l’annexió (alguns diuen, amb bona part de raó, el “retorn”) de Crimea al seu lloc natural. Sóc optimista. Penso que les coses es tornaran a calmar i que no assistirem a nous episodis de tensió i de confusió. Vull creure que les decisions estaran més influïdes pels interessos i el desig d’estabilitat que per equivocades actuacions èpiques.

2. Poders i violència. En contrast amb el que acabo de dir, aquests dies també he pensat que aquesta estabilitat no serà possible si seguim acceptant una asimetria en les relacions entre poders com la que hem viscut durant aquestes setmanes. M’explico. Les irregularitats d’un referèndum improvisat i vigilat pels tancs han estat escandaloses. La invasió del territori per part d’un exèrcit amb la bandera russa camuflada és inacceptable. Intel·ligentment, i a través d’aquestes estratègies, Rússia s’ha annexionat Crimea, i no ho considero un resultat dramàtic, perquè una gran majoria dels ciutadans de Crimea són, o volen ser, russos. Hi ha hagut demostracions de força, però sense víctimes. Tinc ben clar que la decisió de l’annexió és molt anterior a aquesta expressió aparentment democràtica i que s’hauria produït al marge del seu resultat. La decisió l’han justificat les urnes, però l’han assegurat els tancs. Això ens ha de fer pensar que, quan en un enfrontament, una de les parts en conflicte dóna a entendre que no està disposada a utilitzar els tancs, i l’altra sí, és molt fàcil suposar qui és el que se sortirà amb la seva. Estic plenament en contra de la violència, però la UE ha de ser conscient de la debilitat que crea la política de soft power i de no-intervenció. ¿Un estat pot garantir el dret sense capacitat de coacció legítima?

stats