Publicitat
Publicitat

FORA DE TEST

El perill del pacte fiscal

AL LLORO! Faig meu el crit de guerra del laportisme perquè hi ha dies en què em supera el natural instint de la malfiança. I si a l'instint hi afegim símptomes preocupants, doncs encara amb més motiu sento la necessitat d'obrir els ulls ben oberts i afinar l'oïda. Ho estem fiant tot a aquesta cosa que rep el nom de pacte fiscal, que alguns reivindiquen perquè és necessari i d'altres perquè és impossible (i per tant -sospiren- farà saltar la banca). Però CiU està abusant del malabarisme verbal i és lícit que ens preguntem si darrere de la paraula màgica hi ha el concert econòmic -com explicitava Artur Mas abans de ser president- o una simple limitació del dèficit fiscal o una almoina més o menys substanciosa. Duran i Lleida és qui més s'ha atrevit a concretar: per ell, el pacte fiscal hauria de permetre rebaixar el dèficit fiscal del 8% del PIB al 4%. És el límit que tenen garantit per llei els lands alemanys. Curiosament, els governs de Baviera i Baden-Württemberg acaben de dir que estan tips de pagar i que volen revisar aquesta limitació del dèficit fiscal per la qual sospira el líder d'Unió. És a dir, que quan nosaltres hi anem, els alemanys ja en tornen.

PORS. Però, tot i així, ¿és realista aspirar a aquesta reducció fins al 4 % del nostre PIB? Si CiU s'ho marca com a posició de sortida d'una eventual negociació, vol dir que és una proposta de màxims? Pensem que, mentre parla d'això, Mas ha d'anar governant sense majoria. Ai, ai: potser l'acord final ja està sent víctima del pasteleo madrileny; potser els magnats de Puente Aéreo, sempre disposats a amorosir les tensions hispàniques, ja ho tenen tot mig embastat: ho deuen haver arranjat tot fent el cafè, després d'un dinar sobre fusions bancàries. Potser la Soraya accepta un límit, però no del 4%; potser fins i tot compta amb el suport d'Esperanza Aguirre, que també presideix una comunitat amb dèficit fiscal. Ja veig el president Mas anunciant resignadament un acord "acceptable, en les actuals circumstàncies". Una reducció moderada i gradual del dèficit, amb alguna propineta, i oblidem-nos del concert. Al cap i a la fi, Mas sempre podria carregar els neulers a la majoria absoluta del PP i a la tèbia posició dels socialistes catalans, dos factors que, certament, tenim en contra.

ESTRATÈGIES. Potser ens posem la bena abans de la ferida, però és que ja tenim unes quantes ferides que van rajant sense bena ni res que s'hi assembli. I si fem un repàs, veurem que el front del pacte fiscal presenta llacunes i esquerdes: a CiU no hi ha unitat de criteri; ERC i Solidaritat defensen la proposta, però perquè fracassi; Iniciativa la vol, sempre que incorpori una reforma fiscal i una pujada d'impostos (?); el PSC ni piula des que Carme Chacón va expressar el seu rebuig frontal al concert. Del que vol el PP no cal ni parlar-ne. És a dir, que encetem un camí de destí incert, amb les forces dividides. ¿I si tot plegat acaba sent una distracció, un miratge que ens aparta del debat autèntic? Rafael Nadal, flamant premi Josep Pla, escrivia divendres a La Vanguardia que Catalunya fa massa temps que fa veure que és un estat sense ser-ho, i que necessitem un estat real, ja sigui propi o compartit amb Espanya... si és que Espanya pot esdevenir l'estat que necessitem. I això es pot mesurar amb un percentatge del PIB?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT