Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

La por, el riure i la llàstima

Entre tota l'actualitat de la setmana que s'acaba, prou intoxicada entre la crisi de l'eurozona, les audàcies que CiU i PP es reparteixen i les sempiternes escorrialles del franquisme, sobresurt singularment el nom d'aquest tal Francesco Schettino. El capità del Costa Concordia té el mèrit d'haver aportat cara i ulls a les paraules irresponsabilitat i covardia , fins al punt que, d'ara endavant, els diccionaris de qualsevol llengua farien bé d'il·lustrar la definició d'aquests termes amb la fotografia de la seva cara. Ens pensàvem que la covardia era un concepte propi del gènere del western , però Schettino ha demostrat que es tracta d'una emoció real, que, interferida amb una situació de caos, pot resultar catastròfica.

Últimament ha transcendit que, en el moment en què el Costa Concordia embarrancava absurdament contra unes roques -segons el capità, no figuraven a la carta nàutica, però es veu que tothom les coneixia-, el senyor Schettino estava sopant harmoniosament amb una jove misteriosa de la qual ha costat Déu i ajuda conèixer-ne la identitat. Al final ha resultat que era una senyoreta moldava de 25 anys que, d'acord amb les seves declaracions, treballava per a la companyia contractadora del vaixell naufragat i no constava a la llista de passatgers. Per la seva banda, Schettino es va retardar quaranta minuts fatals a donar l'avís d'emergència. Com cantava Albert Pla en una cançó molt antiga, ai lai carai.

Vaja quines coses. Un capità de creuer de 52 anys sopava harmoniosament a la zona més VIP del vaixell amb una noia de 25, i tot anava tan bé que l'home es va oblidar de donar l'alarma quan l'embarcació va embarrancar inopinadament amb uns esculls imprevistos. Tot seguit, el capità també es va oblidar de donar l'ordre d'evacuació i curiosament va anar a caure dins un bot salvavides (així ho ha declarat davant la jutge) en companyia dels seus oficials segon i tercer, mentre els passatgers es debatien entre la mort i un panorama de caos, pànic i dolor. De com la senyoreta moldava va sortir del mal pas, a dia d'avui no en tenim notícia.

No hi ha res, de moment, que es pugui extreure del comportament del capità, més enllà d'una nova pàgina d'aquella història universal de la infàmia que reclamava Borges. Les autoritats competents i la justícia hauran de dir-hi la seva, tot i que de moment el capità covard s'haurà de fer el càrrec que la seva singladura ha acabat: mai més ningú li concedirà solvència per pilotar ni que sigui un velomar.

Sigui quin sigui el dictamen del tribunal, ens quedarà la sospita que la causa del desastre no va ser cap altra que l'ebullició de les hormones del capità indigne. I a ell, el record d'una colla de morts que es podien haver evitat si no hagués estat tan rupestre. La senyoreta moldava, per la seva banda, es dedica a buscar arguments per exculpar el seu capità. Si no fessin por farien riure; i si no fessin riure, farien llàstima.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT